Per aquets del PP Espanya sempre va bé

Jo no sé què dimonis passa amb això de la política. No m’agrada pensar que tots els partits són iguals, però cada dia n’estic més segura que és així. Els nostres polítics es dediquen a insultar-se els uns als altres, es critiquen les decisions mútuament, escalfen cadires i cobren uns sous exagerats. Tot i que a mi no m’agrada massa, la meva terra es troba dins un esquitx  que es fa dir Espanya. Doncs bé, no fa massa, la gent va votar desesperadament al PP, encapçalat per un líder de barba blanca i cabell negre. No sé que li devien veure, però el cas és que va guanyar per majoria absoluta. I ara, en veure totes les retallades que està fent la gent es sorprèn! No sé pas què esperaven... I així passa amb tots els governs, o amb gairebé tots. Deu ser que la gent no votem amb plena consciència, o que no som capaços d’acceptar les nostres cagades, parlant en plata. Aquests últims dies el senyor Rajoy i la resta de psicòpates que l’acompanyen han agafat les tisores, les han esmolat molt bé i han començat a retallar a mansalva. L'opinió pública està que trina i l’oposició se n’aprofita. Ai, senyors socialistes, vosaltres també vau tenir l’oportunitat de fer el que ara prediqueu, però quan s’està a l’oposició sempre és bo tocar la moral als que manen.  I així, anar fent, passem els dies. Puja l’IVA, l’atur segueix, el salari base fa pena davant d’altres exemples europeus, etc. Però això sí, el senyor Rajoy va dir que arreglaria el país en dos anys. Doncs apa, que deixin de fer broma i que treguin les armes que tenen ben guardades. Estimat, ets un incompetent més. 

Lo parlàem, lo parlem, lo parlarem

A casa sempre m’han dit que hem de conservar el nostre vocabulari. Recordo que gairebé tots els dissabtes de la meva infància me’ls passava escoltant les histories que m’explicava la meva padrina. Sempre compartia amb mi coses del meu padrí, al qual jo no vaig arribar a conèixer, ja que va morir de càncer dos anys abans que jo arribés al món. Sempre em diu que tinc els seus ulls, llavors abaixa el cap i sembla que es posi trista, però em mira, deixa anar un somriure i em dona un petó a la galta. Ara ja fa dies que no m’explica cap de les seves histories. Segons la mare, la padrina ja no recorda el que li va passar de jove. Es veu que quan ens fem grans i ens surten moltes arrugues per tot el cos, de vegades, ens ve a visitar una fada que s’emporta tots els nostres records, es queda només amb els bons i els regala a qui no és feliç. M’agrada la feina d’aquesta fada, tot i que em posa trist que la padrina es quedi sense les coses bones que li han passat. Ja fa tres nits que la padrina dorm a l’hospital, però aquesta tarda l’hem anat a visitar. Tenia moltes ganes de veure-la i de preguntar-li si ja coneix a la fada que li roba els seus records. M’ha dit que sí, però jo ja m’ho imaginava, coneix a molta gent. Ho sé perquè sempre que l’acompanyo a comprar els dissabtes al matí, ens estem una bona estona parlant amb alguna amiga seva a l’acera de davant Lo Casino. De vegades, també ens trobem amb un home de la seva edat, un tal Agnasio, que sempre em diu el mateix: “Ambaparà, que gran t’has fet, xiquet! Això u fan los bocadillos de la padrina, e que sí?” Em fa molta gràcia aquest home. Sempre li dic a la padrina que els seus amics parlen d’una manera molt estranya, perquè de vegades no els entenc. Llavors ella es posa a riure i em diu que és la manera que tenen de parlar la gent de la seva edat, i que no només ho fa la gent d’Alcarràs, sinó que així parlen a gairebé tots els pobles veïns, tots els de la zona del Baix Segrià.

I ves per on, per casualitat, el company d’habitació de la padrina és un home d’Aitona que també utilitza paraules molt estranyes. Quan feia una estona que estava a l’habitació, ha començat a parlar amb mi. Si fos més jove nostaria aquí aspategat, afededéu que no. Ia n’astic fart d’anquet paio, tot lo dia està per aquí ampudegant! Dentre a l’habitació a les sis del matí i m’ablaix amb tres o quatre andiccions. Aquet mati, par asmorzar, m’han portat un cafenllet i un biscuÏt astopenc que no se pas d’agon l’hauran tret. Ancara rai que l’anfermera que m’ha portat lo fato ere maja. Llavonses ha vingut aquell sinforós, lo metxe, abarallà’s amb la pobra noa, parqué m’ha deixat lo braç del suero fet un acsehomo: Tot ple de blaus de les punxades que m’ha fotut. Però ves, què li havia de dir a la pobra mossa? Ere guapa la pudrida, s’asemblae anquella actris que feie les pel·lícules de l’Oeste. Ara no sé com se die... Quan ha marxat, ha vingut lo capellà. Mecasonredéu, quan lai vist m’ha fet aborronar i tot. Ha començat a resar al costat del llit, fins que li ai dit: Nai! Cancara nostic mort, eh! Ia li ai dit que no calie patir, que per una galipàndia no calie fer tants aspamientos, però m’ha dit que la seua feina ere resar. Ia varàs quan me vega les aurelles, fotré lo cam i no’m veuran més lo pèl. Afededéu que no! 

Jo me l’escoltava amb els ulls ben oberts, intentant endevinar tot el que em deia. I llavors, ho he entès tot.

La gent de poble som diferents. La gent del Baix Segrià som especials. Som catalans, estimem la nostra llengua, però hi afegim un toc personal que la fa d’allò més curiosa. A mi m’agrada molt com parlem. M’encanta utilitzar paraules com ara muletes, amoto, arradio, vedriola o salencios en comptes de crosses, moto, radio, guardiola o sabatilles. I és que el nostre vocabulari forma part de la nostra identitat, per això l’hem de conservar. Pos bueno, com dirie la padrina, avamba gent!

La Selecció Espanyola: Bona teràpia contra la crisi

Deu ser que mai he estat una seguidora del Barça, i tampoc del Madrid, que com que sembla que només hi ha dos equips a la lliga espanyola, doncs si no ets d’un ets de l’altre.  Potser també hi fa que la Marea Roja, es a dir, la Selecció Espanyola, em dóna certa angúnia. Davant aquestes afirmacions, alguns em dirien: Doncs no la miris! I sí, tindrien raó, i de fet és el que faig, no mirar-la. Però  aquesta nit, desprès de sopar, he tingut la temptació de quedar-me a mirar la segona part del partit. Sí, ho reconec, esperava que Croàcia els marquès algun golet. Recordo que quan Espanya va guanyar el Mundial vaig escriure un post aquí al Bloc. En aquell període encara escrivia en castellà i desprès la traducció al català, per tant rebia visites d’arreu de la Península. El cas és que no em van bombardejar el Bloc perquè no van poder, sinó ara ja estaria escrivint en una llibreta o en un nou lloc d’internet. Espanya va acabar sent campiona, i cada dia rebia comentaris que m’ho recordaven. Sí, es devien pensar que les seves paraules sense massa sentit em traurien la son. Doncs bé, aquests dies he tornat a reviure aquesta disconformitat cap a veure-ho tot en roig i groc, amb l’aguileta al mig, que sempre queda millor. Però el post d’avui no va en contra de la selecció d’Espanya, sinó que va contra aquells que s’omplen la boca dient que si guanya és perquè la majoria de jugadors són del Barça. Doncs mireu, sentint-ho molt, només he necessitat el segon temps del partit per assegurar que sense Sant Casillas, ara la Roja ja estaria plorant la tornada cap a casa. Així de clar. I llavors, a més a més, només cal veure que, en moments de desesperació, el recurs fàcil és tirar-se a la piscina, o deixar-se anar al terra com un sac. Ja se sap, si cola, cola. El cas és que els croates han estat a punt de marcar més d’un cop.  Però en el fons, aquest text no deixa de ser una reflexió sense massa interès intel·lectual. Això sí, sempre em podeu rebatre, segur que teniu altres opinions. Però jo, per acabar-ho d’adobar, només he de dir que se’m remou la panxa cada cop que penso que, tan sols per guanyar l’Eurocopa, cada jugador s’embutxacarà 300.000 euros. El país està que cau, vivim temps d'escalfament  social, l’atur encara mostra xifres altes, però mentre guanyi Espanya ja estem salvats. Que algun ésser superior i omnipotent ens agafi confessats! 

Una nit per no oblidar

Ho havia imaginat molts cops. La idíl·lica imatge de veure’m abraçada a tu, sota la llum de la lluna, al resguard dels estels. Ho havia imaginat, sí, però la realitat ha superat totes les meves expectatives. Aquesta nit passada, he desitjat aturar el temps. No necessitava res més per ser la dona més feliç del món. Allí, allunyats del món i la rutina, envoltats per la fresca de la nit, ens hem regalat tots els petons que, en molts casos, les presses obliguen a que siguin fugaços. La vista era meravellosa, tot i que, per ser-te sincera, no feia altra cosa que perdre’m en els teus ulls, en els teus llavis, en el teu cos. Cada carícia feia que la meva pell s’ericés més i més, cada cop et desitjava més, i m’agradava notar que a tu et passava el mateix. A la llunyania, la figura il·luminada de la Seu Vella feia que aquell moment encara fos més especial. Semblava un conte de fades, però era real, tu estaves allí, però em costava creure que no fossis un somni. Hauria estat abraçada a tu fins l’hora de sortir el sol, demanant desitjos a cada estrella que caigués. Però, en realitat, hi ha moments que no es poden descriure amb claredat, i aquest n’és un exemple. T’estimo. 

Nyam!

Per als que no ho sapigueu, sóc una autèntica admiradora dels postres. Deu fer una mica més d’un any que em vaig aficionar a les receptes, per culpa de la meva obsessió pels Coulants de xocolata. M’agraden tan, que un bon dia vaig decidir que en volia aprendre a fer, per poder gaudir-ne sense la necessitat de sortir de casa. Ara venen diferents preparats que ho posen tot més fàcil, o inclús en se’n poden trobar de congelats que només cal posar al forn o al microones, però com els casolans cap. Però bé, els Coulants no són el tema principal, sinó que avui els protagonistes són tots els postres en general. La veritat és que elaborar postres m’encanta, sobretot si experimento nous sabors i em queden bons. M’encanta fer pastissos, i ja feia uns quants dies que tenia ganes d’intentar fer cupcakes. Doncs bé, sense pensar-m’ho massa m’he posat a fer pasta de magdalenes de xocolata, les he posat al forn i desprès he elaborat la típica crema que es posa damunt aquests pastelets. És molt fàcil de fer. Només es necessita crema de formatge, mantega, tot i que jo utilitzo margarina, i sucre glasé. En el meu cas, a la crema he afegit una mica de colorant alimentici, així queda més eixerit. A continuació, només cal decorar-lo al vostre gust. I el resultat ha estat el que podeu apreciar a la fotografia. La veritat és que per ser el primer tampoc m’ha quedat tan malament, ara només cal anar millorant la recepta, que això ja se sap, només es pot fer a base de pràctica! 

Volar lliure

Vas voler aixecar el vol. No vas poder. La caiguda no va ser fàcil, ni poc dolorosa, per això durant una bona estona no volies pensar en un altra oportunitat. La sortida més fàcil, en aquell moment, era quedar-se al terra, amb les ales esteses, esperant que, amb una mica de sort, et trepitgés un camió carregat amb tones de runa. No tenies ni la força ni el valor d’aixecar de nou el vol. I jo, també ferida per la meva caiguda, t’empenyia més i més cap a la desgràcia, convertint-me en un mur de gel que volia que veiessis que la meva caiguda també havia estat fatídica. Jo tampoc volia volar més, però una revolada d’aire em va ajudar a aixecar de nou el vol. Per uns moments, vaig sentir com l’aire fluïa amb total llibertat entre les meves plomes. Volia volar i pensava que res m’aturaria. Però com més lluny del terra estava, a mesura que veia com la teva figura cada cop es feia més i més petita, alguna cosa dins meu va començar a trencar-se. És cert, volia volar, però et volia amb mi, al meu costat, lliure, sense cap impediment que ens fes tornar a caure. Per uns moments, vaig notar com et perdia, però en reaccionar vaig veure que no podia suportar estar més estona lluny de tu. I vaig decidir baixar, i tu, malferit per la caiguda, gairebé no donaves resposta. Al cap d’una estona, vam aixecar el vol, els dos junts, tímidament, sense massa pressa. Calia recuperar-se dels cops, calia refer-se, però sobretot calia mirar de volar en aires més estables, més segurs, junts, fent camí, com sempre havíem volgut. 

Petons i malta

M’encanta la cervesa, prou que ho saps. I si parlem de la birra alemanya o belga, ja sobren les paraules. Bé, la Baltika russa no està gens malament tampoc. Però quan es tracta d’una nit de tranquil·litat, una birreta de graduació baixa també cau força bé. Què me’n dius d’una Damm Lemon? Et ve de gust? A mi sí, i si és en la teva companyia encara més. Ben fresqueta, amb les gotes d’aigua relliscant pel seu vidre verd, dibuixant damunt la barra un cercle gairebé perfecte. Sona bona música, s’escolten frases com: Quiero estar cerca de ti, lo más lejos a tu lado, però el que realment val la pena és notar el sabor dels teus petons, aquesta nit amb un regust a beguda refrescant de llimó. Ara un, ara un altre, entre dues paraules, desprès d’un sorbet de cervesa. Ara et xiuxiuejo a l’orella i després et dic que t’estimo. M’agrada veure’t somriure, com un nen petit, i encara m’agrada més quan fas aquell gest de mirar al terra, fruit d'aquells moments en els quals no saps què dir. La botella de cervesa cada cop està més buida, i els glaçons de gel del teu got ja gairebé han passat a l’altra vida. Son les tres de la matinada i aquí cada cop queda menys gent. Encara queden hores de foscor, i si una cosa tinc clara és que vull veure sortir el sol al teu costat. Marxem, que he de comprovar si puc aprendre a aturar el temps. 

No marxis

Fa una estona m’has dit que et mostrés les meves imperfeccions, que amb elles et conformaves. Doncs bé, ja saps que tinc un caràcter fort, aquell que, segons dius, és un defecte i una virtut a la vegada, ja que sense ell potser no tindria aquesta afany per tirar sempre endavant. El cas és que, quan te n’has anat m’han vingut ganes de dir-te que em falta la respiració quan no et noto al costat, quan t’acomiades amb un petó ple d’amor. M’han vingut ganes de dir-te que els meus ulls s’omplen de llàgrimes cada cop que marxes. Cada cop que te’n vas, com diria la cançó de Whiskyn’s, em quedo encallada, trista, sense energia, i és llavors quan surt el meu mal caràcter. La rabieta típica de la nena de tres anys que vol el pastís de l’aparador, però no el pot tastar; - Potser demà.-, li diu la seva mare. Però la nena no el vol demà, el vol ara, per anar cap a casa amb unes morralleres que li embrutin mitja cara. Hi ha cops que marxes i no passa res, però avui, com ja fa dies, he sentit un buit immens. I és que em fas falta, saps? Cada cop entenc millor que sents tu quan em dius que t’enfonses si em notes lluny. I és curiós, perquè jo mai estaria lluny de tu. 

Han matat un faisà direcció Alcarràs

Quan vam saber que farien l’Iñaki Gabilondo Honoris Causa de la UdL, la Isabel i jo vam decidir que estaria bé anar-hi. Bé, mai està de més acudir a aquesta mena d’actes, on veure persones il·lustríssimes que sempre estan a l’altra banda del televisor. El cas és que, ben puntuals, ja estàvem plantades davant la sala on feien l’acte, disposades a entrar i agafar un lloc des del qual poder veure-ho tot amb total comoditat. Però bé, com que som tan llestes, doncs resulta que no sabíem que ens havíem d’apuntar prèviament per poder presenciar la cerimònia en directe, de no ser així podíem veure-la a través de videoconferència en una altra sala. Aprofito per dir que no érem les úniques que no ho sabíem; sempre tan ben informades. Com ja us podeu imaginar, la idea no ens ha motivat massa, així que hem optat per anar a fer uns xampunets en una terrassa del costat de la uni. Allí hem estat fent petar la xerrada, hem rigut i hem parlat de temes interessants, fins i tot he tingut l’oportunitat de cridar a una pobra noia que passava pel carrer, pensant-me que era una amiga meva, però no. La cara de la noia m’ha fet adonar que no, no era la persona que pensava. Però el millor moment ha estat quan se’ns ha apropat un negre, com un armari, amb una veu que ens ha deixat garratibades. Us ve a la ment una d’aquelles veus que sembla que surtin de l’efecte de l’Eli? És a dir, que us fan pixar de riure? Doncs bé, així era la seva veu, “aflautada”, com diria la meva amiga Isabel. Hem estat una bona estona rient, de fet, a la meva companya de taula gairebé li sortien els ulls, i el seu somriure similar als infrasons s’havia convertit en sorolls més pronunciats. Jo m’estimo més no comentar la meva manera de riure, que de vegades em fa vergonya i tot. I com que la tarda ja estava sent una autèntica festa, en volíem més, així que... i si en fem una de Wok? Doncs dit i fet, hem anat a sopar Sushi, que ja tocava! Allí ens hem afartat com a lladres, perquè negar-ho, i també hem rigut molt, parlant de faisans que s’estampen contra els capots dels cotxes, o coloms gegants que es desplomen morts i recorren sis pisos d’alçada abans de xocar contra el terra, entre d’altres temes que ara no em posaré a explicar detalladament. En definitiva, no hem vist al Gabilondo, però també ens ho hem passat bé. Ja ho diuen, els millors plans són els improvisats. Volia escriure un post una mica més treballat, però la son no m’ho ha permès. Me'n vaig a planxar l’orella. Que tingueu una bona nit.