9 de Novembre. Dia plujós aquí a Catalunya. Dia plujós,
també, al cor de més d’una família de Barakaldo. Avui, en aquest dia gris, la
crueltat dels bancs i dels peixos grassos d’Espanya s’han fet amb una vida més.
Una víctima més fruït de la incompetència, la falta de principis i la poca
solidaritat dels que, en la majoria dels casos, venen el teu cap al millor
postor. Aquests dies, els telenotícies i la premsa, venen farcits de notícies
relacionades amb els desallotjaments de desenes de famílies que no poden pagar
la casa que, potser no fa pas tan, van escollir amb tota la il·lusió del món. Això
és Espanya. Allò és Espanya. Benvinguts als país on els somnis es paguen car,
on la classe política exprimeix cada cop més al poble per poder engreixar el
seu egocentrisme fastigós i pudent. Sigueu benvinguts al país de les mentides,
al país dels sous vitalicis, l’augment de l’atur i les promeses frustrades.
Dieu “Hola!” a un dels països que més tard aixecaran el cap d’aquesta crisi.
Benvinguts a un divendres negre, que potser serà un dilluns, dimarts o dimecres
negre. L’any 1929 eren els empresaris
els que es tiraven finestres avall. En ple 2012, la gent treballadora, la gent
del carrer mira amb por el futur. Què ens prepara demà? Quina funció ens han
preparat els nostres polítics. Necessitem gent amb cor, no gent amb lleis intocables.
Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!
divendres, 9 de novembre del 2012
dilluns, 5 de novembre del 2012
Disculpes
Doncs això... Demano disculpes per aquells textos escrits en calent que potser mai haurien d'haver estat publicats. Mai he volgut mostrar-me com una víctima i crec que els que em coneixen de veritat no em veuen pas com una mala persona. Dit això, disculpeu-me.
dissabte, 29 de setembre del 2012
diumenge, 16 de setembre del 2012
I diuen que és millor respirar pel nas
Agafar aire, inspirar, notar com gairebé no hi ha oxigen que
es pugui prendre. Poc material per calmar els pulmons, per calmar l’angoixa d’un
dia més gris que blau, poc aire consumible, i el poc que hi ha és dens, pesat,
crema a la gola i fa mal a la panxa. Però tot i això, és millor que tancar la
boca. Si tanco la boca em moro, si moro em perdo aquest món i si em perdo aquest
món perdo tot el que tinc. Per tant, obro la boca més que mai, i que entri
aire, que sigui com vulgui, però que entri. Que els que es cansen i tanquen la
boca es fan dir covards, i que a mi aquest adjectiu no m’ha agradat mai. Que
altres tanquin la boca per mi, que altres creguin que el món els guanya, però
que quan ho facin se n’adonin que han comès un error. Avui, més que mai, agafo
aire i segueixo i intento preveure el demà. Avui digereixo aquest aire gris i
pesat. Avui, si vens, porta un petó ple d’aire net i pur.
dissabte, 4 d’agost del 2012
Ha estat un plaer, Michael Phelps
No podia ser d’altra manera. Aquest any, com ja em va passar
fa quatre anys, m’he enganxat als Jocs Olímpics. Enguany, els Jocs de
Londres ens estan regalant tones d’espectacle, fent que la festa de l’esport es
converteixi en una cita pràcticament impossible d’oblidar. També he de dir que
en aquesta edició dels Jocs hi són presents dos dels meus ídols: Roger Federer,
el millor tenista de la història, i Michael Phelps, el nadador que ha superat
totes les expectatives i s’ha convertit en tota una icona.
Doncs bé, avui, 4 d’agost
de 2012, Phelps ha dit adéu a la natació, aconseguint l’or a la prova del 4x100
estils. Amb tan sols 15 anys va debutar als Jocs Olímpics de Sidney, l’any
2000, on ja va demostrar que podia arribar molt lluny. Però va ser a l’edició
passada dels Jocs, a Pekin, on el Tauró de Baltimore es va fer amb 8 medalles d’or,
convertint-se en la revelació dels Jocs i una autèntica icona dins la natació.
Aquest any, molts eren els que asseguraven que el nadador no estava en un dels
seus millors moments, desprès de començar amb mal peu els Jocs de Londres. Però
no ens ha decepcionat i, finalment, ha dit adéu a la natació i als Jocs
britànics aconseguint 4 ors i 2 plates. Amb 22 medalles olímpiques, 18 de les
quals són d’or, Phelps s’acomiada de la natació i del món de l’esport conscient
que és l’esportista olímpic amb més medalles de la història. Queda clar, Phelps
volia marxar per la porta gran i ho ha fet. Ara només queda agrair-li tots els
bons moments que ens ha regalat. Ha estat tot un exemple a seguir. Ell opinava
el mateix d’Ian Thorpe, el seu ídol, i ara és probable que el nadador australià
pensi el mateix del noiet de Baltimore que ha deixat una gran petjada al món de
la natació.
dijous, 12 de juliol del 2012
Per aquets del PP Espanya sempre va bé
Jo no sé què dimonis passa amb això de la política. No m’agrada
pensar que tots els partits són iguals, però cada dia n’estic més segura que és
així. Els nostres polítics es dediquen a insultar-se els uns als altres, es
critiquen les decisions mútuament, escalfen cadires i cobren uns sous
exagerats. Tot i que a mi no m’agrada massa, la meva terra es troba dins un esquitx
que es fa dir Espanya. Doncs bé, no fa
massa, la gent va votar desesperadament al PP, encapçalat per un líder de barba
blanca i cabell negre. No sé que li devien veure, però el cas és que va guanyar
per majoria absoluta. I ara, en veure totes les retallades que està fent la
gent es sorprèn! No sé pas què esperaven... I així passa amb tots els governs,
o amb gairebé tots. Deu ser que la gent no votem amb plena consciència, o que
no som capaços d’acceptar les nostres cagades, parlant en plata. Aquests últims
dies el senyor Rajoy i la resta de psicòpates que l’acompanyen han agafat les
tisores, les han esmolat molt bé i han començat a retallar a mansalva. L'opinió pública està que trina i l’oposició se n’aprofita. Ai, senyors
socialistes, vosaltres també vau tenir l’oportunitat de fer el que ara
prediqueu, però quan s’està a l’oposició sempre és bo tocar la moral als que
manen. I així, anar fent, passem els
dies. Puja l’IVA, l’atur segueix, el salari base fa pena davant d’altres
exemples europeus, etc. Però això sí, el senyor Rajoy va dir que arreglaria el
país en dos anys. Doncs apa, que deixin de fer broma i que treguin les armes
que tenen ben guardades. Estimat, ets un incompetent més.
dijous, 5 de juliol del 2012
Lo parlàem, lo parlem, lo parlarem
A casa sempre m’han dit que hem de conservar el nostre vocabulari. Recordo que gairebé tots els dissabtes de la meva infància me’ls passava escoltant les histories que m’explicava la meva padrina. Sempre compartia amb mi coses del meu padrí, al qual jo no vaig arribar a conèixer, ja que va morir de càncer dos anys abans que jo arribés al món. Sempre em diu que tinc els seus ulls, llavors abaixa el cap i sembla que es posi trista, però em mira, deixa anar un somriure i em dona un petó a la galta. Ara ja fa dies que no m’explica cap de les seves histories. Segons la mare, la padrina ja no recorda el que li va passar de jove. Es veu que quan ens fem grans i ens surten moltes arrugues per tot el cos, de vegades, ens ve a visitar una fada que s’emporta tots els nostres records, es queda només amb els bons i els regala a qui no és feliç. M’agrada la feina d’aquesta fada, tot i que em posa trist que la padrina es quedi sense les coses bones que li han passat. Ja fa tres nits que la padrina dorm a l’hospital, però aquesta tarda l’hem anat a visitar. Tenia moltes ganes de veure-la i de preguntar-li si ja coneix a la fada que li roba els seus records. M’ha dit que sí, però jo ja m’ho imaginava, coneix a molta gent. Ho sé perquè sempre que l’acompanyo a comprar els dissabtes al matí, ens estem una bona estona parlant amb alguna amiga seva a l’acera de davant Lo Casino. De vegades, també ens trobem amb un home de la seva edat, un tal Agnasio, que sempre em diu el mateix: “Ambaparà, que gran t’has fet, xiquet! Això u fan los bocadillos de la padrina, e que sí?” Em fa molta gràcia aquest home. Sempre li dic a la padrina que els seus amics parlen d’una manera molt estranya, perquè de vegades no els entenc. Llavors ella es posa a riure i em diu que és la manera que tenen de parlar la gent de la seva edat, i que no només ho fa la gent d’Alcarràs, sinó que així parlen a gairebé tots els pobles veïns, tots els de la zona del Baix Segrià.
I ves per on, per casualitat, el company d’habitació de la padrina és un home d’Aitona que també utilitza paraules molt estranyes. Quan feia una estona que estava a l’habitació, ha començat a parlar amb mi. Si fos més jove nostaria aquí aspategat, afededéu que no. Ia n’astic fart d’anquet paio, tot lo dia està per aquí ampudegant! Dentre a l’habitació a les sis del matí i m’ablaix amb tres o quatre andiccions. Aquet mati, par asmorzar, m’han portat un cafenllet i un biscuÏt astopenc que no se pas d’agon l’hauran tret. Ancara rai que l’anfermera que m’ha portat lo fato ere maja. Llavonses ha vingut aquell sinforós, lo metxe, abarallà’s amb la pobra noa, parqué m’ha deixat lo braç del suero fet un acsehomo: Tot ple de blaus de les punxades que m’ha fotut. Però ves, què li havia de dir a la pobra mossa? Ere guapa la pudrida, s’asemblae anquella actris que feie les pel·lícules de l’Oeste. Ara no sé com se die... Quan ha marxat, ha vingut lo capellà. Mecasonredéu, quan lai vist m’ha fet aborronar i tot. Ha començat a resar al costat del llit, fins que li ai dit: Nai! Cancara nostic mort, eh! Ia li ai dit que no calie patir, que per una galipàndia no calie fer tants aspamientos, però m’ha dit que la seua feina ere resar. Ia varàs quan me vega les aurelles, fotré lo cam i no’m veuran més lo pèl. Afededéu que no!
Jo me l’escoltava amb els ulls ben oberts, intentant endevinar tot el que em deia. I llavors, ho he entès tot.
La gent de poble som diferents. La gent del Baix Segrià som especials. Som catalans, estimem la nostra llengua, però hi afegim un toc personal que la fa d’allò més curiosa. A mi m’agrada molt com parlem. M’encanta utilitzar paraules com ara muletes, amoto, arradio, vedriola o salencios en comptes de crosses, moto, radio, guardiola o sabatilles. I és que el nostre vocabulari forma part de la nostra identitat, per això l’hem de conservar. Pos bueno, com dirie la padrina, avamba gent!
dilluns, 18 de juny del 2012
La Selecció Espanyola: Bona teràpia contra la crisi
Deu ser que mai he estat una seguidora del Barça, i tampoc
del Madrid, que com que sembla que només hi ha dos equips a la lliga espanyola,
doncs si no ets d’un ets de l’altre. Potser també hi fa que la Marea Roja, es a
dir, la Selecció Espanyola, em dóna certa angúnia. Davant aquestes afirmacions,
alguns em dirien: Doncs no la miris! I sí, tindrien raó, i de fet és el que
faig, no mirar-la. Però aquesta nit,
desprès de sopar, he tingut la temptació de quedar-me a mirar la segona part
del partit. Sí, ho reconec, esperava que Croàcia els marquès algun golet.
Recordo que quan Espanya va guanyar el Mundial vaig escriure un post aquí al
Bloc. En aquell període encara escrivia en castellà i desprès la traducció al
català, per tant rebia visites d’arreu de la Península. El cas és que no em van
bombardejar el Bloc perquè no van poder, sinó ara ja estaria escrivint en una
llibreta o en un nou lloc d’internet. Espanya va acabar sent campiona, i cada
dia rebia comentaris que m’ho recordaven. Sí, es devien pensar que les seves
paraules sense massa sentit em traurien la son. Doncs bé, aquests dies he
tornat a reviure aquesta disconformitat cap a veure-ho tot en roig i groc, amb
l’aguileta al mig, que sempre queda millor. Però el post d’avui no va en contra
de la selecció d’Espanya, sinó que va contra aquells que s’omplen la boca dient
que si guanya és perquè la majoria de jugadors són del Barça. Doncs mireu,
sentint-ho molt, només he necessitat el segon temps del partit per assegurar que
sense Sant Casillas, ara la Roja ja estaria plorant la tornada cap a casa. Així
de clar. I llavors, a més a més, només cal veure que, en moments de
desesperació, el recurs fàcil és tirar-se a la piscina, o deixar-se anar al
terra com un sac. Ja se sap, si cola, cola. El cas és que els croates han estat
a punt de marcar més d’un cop. Però en
el fons, aquest text no deixa de ser una reflexió sense massa interès
intel·lectual. Això sí, sempre em podeu rebatre, segur que teniu altres opinions.
Però jo, per acabar-ho d’adobar, només he de dir que se’m remou la panxa cada
cop que penso que, tan sols per guanyar l’Eurocopa, cada jugador s’embutxacarà
300.000 euros. El país està que cau, vivim temps d'escalfament social, l’atur encara mostra xifres altes,
però mentre guanyi Espanya ja estem salvats. Que algun ésser superior i omnipotent
ens agafi confessats!
dissabte, 9 de juny del 2012
Una nit per no oblidar
Ho havia imaginat molts cops. La idíl·lica imatge de veure’m
abraçada a tu, sota la llum de la lluna, al resguard dels estels. Ho havia
imaginat, sí, però la realitat ha superat totes les meves expectatives.
Aquesta nit passada, he desitjat aturar el temps. No necessitava res més per
ser la dona més feliç del món. Allí, allunyats del món i la rutina, envoltats per la fresca
de la nit, ens hem regalat tots els petons que, en molts casos, les presses obliguen
a que siguin fugaços. La vista era meravellosa, tot i que, per ser-te sincera,
no feia altra cosa que perdre’m en els teus ulls, en els teus llavis, en el teu
cos. Cada carícia feia que la meva pell s’ericés més i més, cada cop et
desitjava més, i m’agradava notar que a tu et passava el mateix. A la
llunyania, la figura il·luminada de la Seu Vella feia que aquell moment encara
fos més especial. Semblava un conte de fades, però era real, tu estaves allí,
però em costava creure que no fossis un somni. Hauria estat abraçada a tu fins
l’hora de sortir el sol, demanant desitjos a cada estrella que caigués. Però, en
realitat, hi ha moments que no es poden descriure amb claredat, i aquest n’és un
exemple. T’estimo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


