dijous, 1 de setembre del 2011
Hola de nou!
dimecres, 10 d’agost del 2011
Una dona com n'hi ha poques
Hi ha dones i dones. Sí, sembla que dir això sigui la cosa més estúpida del món, però no ho és. No faré un text feminista, ni molt menys, però avui vull dedicar aquest post a una dona força especial, una d'aquelles dones que s'allunyen de la resta, amb tanta personalitat que fan por i tot. Durant la nostra vida ens creuem amb determinades persones que ens aporten alguna cosa especial, i és cert, jo sóc jove, però sovint em sento afortunada per poder dir que per la meva vida han passat nombroses persones que m’han ensenyat coses molt importants a la vida. Avui he estat conversant amb una dona que m’ha donat una autèntica lliçó. Aquesta dona és forta, afectiva, eixerida, senzilla, bona mare, bona esposa i amiga... crec que em passaria una bona estona lloant la seva manera de ser. Òbviament, té defectes, com tot mortal, però el dia que la vaig conèixer més a fons, aquell dia vaig veure que seria una d’aquelles dones que m’ensenyaria molt. Avui, enmig de dos sucs de taronja i dos entrepans, m’ha impartit un màster accelerat del que és lluitar pel que de veritat vols. Avui, s’ha mostrat com mai ho havia fet, i us puc ben assegurar que em quedava embadalida escoltant-la. És genial, creieu-me, i qui no ho vegi és que no sap apreciar els tresors que dia a dia et pot anar regalant la vida. Dintre de poc començarà una nova etapa, molt ben acompanyada per cert, i només puc desitjar-li lo millor del món. S’ho mereix, tant ella com els que l’acompanyaran en aquesta nova aventura. Segueix així, amb aquest somriure que tant et caracteritza i el do que tens per trobar sempre la paraula que millor s’ajusta a cada moment. Fins sempre, tothom que val la pena es queda a la meva vida, per sempre.
dimarts, 2 d’agost del 2011
Però ningú va dir que fos senzill
És senzill enamorar-se d’algú que entra a la teva vida quasi per casualitat, tan sols per confessar-te que t’admira. És ben fàcil estimar a qui intenta vèncer les seves pors per regalar-te la millor de les seves parts. No costa massa regalar el teu cor a qui et fa sentir la persona més especial. No suposa cap esforç pensar cada minut del dia en qui et demostra que no pot viure sense tu. És senzill donar amor a qui saps que el necessita, tot sabent que tu en rebràs el doble. Em resulta fàcil, molt fàcil, creure en que, de vegades, el cor permet coses que la raó mai entendria. Per això és fàcil estimar-te, perquè em demostres que valdrà la pena, que, tot i semblar immoral, en el fons és ben natural aprofitar les oportunitats que et dona la vida per estimar i aprendre a ser estimat.
dissabte, 23 de juliol del 2011
Mil histories en unes quantes cançons
Com ja sabeu, sóc una autèntica fan de les cançons de Manel. La veritat és que m’agraden tant perquè cada cançó explica histories amb les que ens podem trobar cada dia. Però aquí no acaba tot. És la manera com ho fan, de vegades un pèl estranya, però sempre buscant les paraules i expressions adequades per fer-te pensar, el que fa de les seves cançons joies de la música catalana. Escoltant un CD dels Manel ens podem trobar de tot. Paraules com aquestes, per exemple: Aniré a ma mare ben vestit i, abans que res, li hauré de dir que em perdoni per tractar-la sempre així; aniré a la Margarida a fer-li un fill per, només veure’l, intuir que l’estimo més del que m’estimo a mi, que ens fan posar en la pell d’un soldat malferit durant una batalla, sentint el dolor, pensant que, si la sort no l’acompanya, potser no podrà tornar a veure a qui més estima, ni podrà aconseguir tot allò que desitja. La vida és curta, però és curiós com, de vegades, només sentim unes ganes esgarrifoses de viure i aprofitar quan ens veiem el dolor a sobre. També pot ser que ens trobem cançons que a simple vista poden semblar menys profundes, però que si les escoltem ens fan pensar en grans veritats. Que me’n dieu de totes les persones ofegades per tants diners i fama que, en determinades ocasions, desitgen ser normals i passar desapercebudes? Davant algú així, que sap que només aixecant un dit pot tenir tot el que vol, però que també se sent buit, sempre pots pensar: Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs, el que és anar passant els anys, esperant la solució, que s’emporti tanta por. No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal. Escoltant les cançons de Manel també podem pensar en tot el que podria passar en un futur si la por no es fes amb els nostres cors: Mira, panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges!, hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires. Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles! I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur! I no la vida que se’ns escapa a cada moment”. I imaginem, i pensem en el que podria venir, i quan ja ens em endolcit, comprovem que, alguns cops, la vida no és com nosaltres imaginem: Mira com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem. Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta: “Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?” I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès! Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. O també, com és de suposar, l’amor pot ser el gran protagonista. Pot ser que escoltant una cançó ens sentim capaços de tot, de qualsevol cosa per estar amb la persona estimada, per gaudir de la seva companyia. I així, en mig de pensaments agradables, acabar imaginant la fugida perfecta amb el nostre amor. Ja se sap, els humans som amants de les aventures i tots, algun cop, hem volgut viure una història de pel·lícula davant el mar: Així doncs si un dia vens i passes per aquí, i sí malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no féssim camí, molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d’un bar, sona bona música i som davant del mar. I encara dins dels mons de l’amor, també ens podem trobar amb aquell record que mai s’esborra, que sempre ens acompanya en algun moment. Sí, em refereixo a l’amor que mai vam poder aconseguir, aquell marcat com impossible, inabastable, o a un amor que va ser intens i feliç, però que ja ha arribat a la seva fi, tot i que, segons com, encara ens fa somriure en recordar-lo: I potser dormiré abraçadet a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets. Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi quan no m’enteri de les coses. Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual. Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs. Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc i em podran veure somriure una mica per sota del nas. Per acabar, tant amb aquest post com amb el tema de l’amor, algunes lletres també ens mostren el final d’un amor que va ser bonic mentre va durar, tant, que val la pena matar-lo del tot compartint un bon ball: I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal, ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar. Avui, Dolors, mourem el cos al compàs d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important. Un que ens defineixi en tres acords, un que ens expliqui a la posteritat, un que conscientment sigui un punt i final, Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar. I és que els finals no sempre són negatius i destructius.
dijous, 21 de juliol del 2011
Avui no estic d'humor
Fins i tot la Sagrada Família mostra signes d’esfondrament. La Seu Vella, no fa massa, també va veure com un dels pinacles de la seva torre s’esmicolaven en xocar contra el terra. Fins i tot els carreus que componen els murs d’aquest imponent temple necessiten constants reformes per fer front al pas dels segles. Centenars de castells medievals d’arreu de Catalunya han mort en mans de l’oblit i el pas del temps. Si tota construcció que s’ha mantingut en peu centenars d’anys arriba un punt que necessita molt més que una bona estructura per aguantar-se dreta, és normal que els mortals com jo, de tant en tant, també necessitem ajuda per suportar les grans i petites batzegades que ens prepara la vida. De tota manera, les grans construccions juguen amb una mica de ventatja: conviuen entre nosaltres ignorant que els sentiments, de vegades, són més forts i destructius que la metralla que fereix les seves pedres.
dimecres, 20 de juliol del 2011
Al meu parer...
9. GUILLEM GISBERT (29 anys): La primera nova incorporació de la llista: L’home de l’Ukelele, més conegut com el cantant dels Manel. No em feu dir que és el que m’agrada més d’ell, no sé si la veu, el nas, la barba o la seva cara de mala llet. 
8. MARK CAVENDISH (26 ANYS): Segona nova incorporació: Líder de l’actual Tour de França a la classificació individual per punts, desprès de vèncer, de moment, 4 etapes. Deixant de banda que ja des de petita he mostrat un especial interès per les cames musculades dels ciclistes, els ulls d’aquest home no tenen preu.
6. MICHAEL BUBLÉ (36 anys): No ens enganyem, heu escoltat la veu d’aquest home? Simplement, genial. No serà Sinatra, però poc li falta.
5. JOHNNY DEEP (47 anys)
4. MARC COMA (35 anys): Tercera i última incorporació a la llista: Campió de tres edicions del Rally Dakar, entre les quals es troba la d'aquest any, entre d'altres triomfs. I bé, com que avui estic una mica xula, he decidit posar una foto d'en Marc i meva. Què us sembla?3. DAVID BOREANAZ (41 anys)
2. HUGH JACKMAN (42 anys)
1. HUGH LAURIE (51 anys): Sí, està bé, he dit que tan sols comentaria les noves incorporacions, però com voleu que no digui res sobre aquest tros d’home? És impossible! Per cert, ja sabeu que serà el nou rostre que ha escollit L’OREAL per promocionar els seus productes de cosmètica per a homes? Sobretot, que no se’m torni metro-sexual! 
dimarts, 19 de juliol del 2011
Jo em posaré els guants, i tu?
Adolescents masculins amb pinta de xuletes que vesteixen samarretes tres talles menors a la seva, pantalons que agafen bé les natges del cul, bambes d’imitació professional i gafes de sol que només es treuen per regalar mirades desafiants a qui gosi mirar-los als ulls. Nenes de dotze anys que van pel carrer amb un cartell que hi posa: Folla’m. Progenitors i progenitores despreocupats i despreocupades dels fruits d’una nit de sexe boig per celebrar la victòria del Barça. Conductors kamikazes que es pensen que són els protas de The fast and the furius, només que ells porten una relíquia de Ford i el guapo de Brian O’Conner portava un Mitsubishi Eclipse retocat a més no poder. Polítics que no veuen que, davant de tot, són mortals i que han d’aprendre a acceptar, també, els seus errors. Dones de més de seixanta anys que et miren de dalt a baix i, sense dissimular, fan algun comentari sobre tu a la seva acompanyant de trajecte i xafarderies. Gent que no et saluda pel carrer i desprès t’envia una sol·licitud d’amistat al Facebook. Homes sucosos de segona edat que mereixen una garrotada que els parteixi l’esquena. Tothom és com és, no sóc ningú per posar-me amb la resta de món, però molts dies, quan surto al carrer, em pregunto com pot ser que cada cop hi hagi més gent que em repugna. És així, de vegades trist, de vegades graciós, sigui com sigui, jo ja m’he comprat uns guants de boxa, per si de cas. dilluns, 18 de juliol del 2011
De vegades perds el que més vols
Havia compartit estones meravelloses amb ell. Li encantava, sempre havia estat així i segurament així seria fins al dia de la seva mort. Cada matí, només llevar-se, ja pensava en ell, en la seva olor, el seu tacte, tota la seva essència que, en determinats minuts del dia, li aportaven una dosi considerable de plaer. Desprès de treure’s les lleganyes dels ulls s’entregava íntegrament a ell, compartint una estona de relax tot encenent una cigarreta, la primera del dia. Però mai s’acabava fumant aquella cigarreta, l’encenia, només, per sentir l’olor, per fer aquella estona una mica més agradable, tenint en compte que fumar sempre havia estat una altra de les seves passions. Aquella estona de tranquil·litat es feia més intensa quan els seus llavis entraven en contacte amb el seu cos, fort, amb aquella olor especial que tant li agradava. Al cap d’una estona, llegia el diari al seu costat. Un matí, però, les coses no van sortir com ella volia. Mentre estava gaudint de tot el que ell li oferia, va rebre una trucada. Era força estrany que algú la truqués tant de matí, per això va agafar el telèfon amb certa impaciència. La conversa es va allargar massa, tot i que ella no podia oblidar que, en aquell moment, voldria estar fent una altra cosa. Sabia que l’havia deixat abandonat, ni que només fos per uns minuts, però odiava deixar-lo de banda de bon matí. Odiava que algú li espatllés aquell preuat moment. Al cap de deu minuts va penjar el telèfon. Va tornar a la taula, ell encara hi era, però no va tardar massa en adonar-se que alguna cosa anava malament. Havia tardat massa, tant que el seu estimat cafè s’havia refredat. Havia perdut part d’aquell olor que tant li agradava, el seu cos ja no era el mateix i la temperatura havia disminuït tant que ja havia perdut la gràcia. Potser sí que n’estava fent un gra massa, però si una cosa odiava era llençar el cafè fregadora avall.
diumenge, 17 de juliol del 2011
Una nit per pensar
Gairebé ja no recordava el que suposa estar una nit relaxada, sense pensar en res, llegint a estones, escrivint en altres, oblidant el pas del temps. Doncs bé, aquesta nit, ho he recordat. Desprès d’un sopar molt agradable amb els de casa, he decidit estirar-me damunt del llit, deixant que l’aire que entrava per la finestra acaricies tot el meu cos. S’hi estava de meravella i, poc a poc, he començat a evadir-me del món real. Un bon llistat de cançons prèviament seleccionades posaven banda sonora al meu moment de relax, i cada una d’elles em feia pensar en aspectes diferents de la meva vida. La veritat és que m’encanta deixar-me portar per la música. És genial pensar en coses importants per mi mentre escolto una cançó que pel que sigui feia temps que no escoltava. Sí, quan trobo una cançó que m’encanta però que tenia oblidada el plaer és doble. De vegades, però, sense voler, acabo recordant coses que no em fan precisament feliç, però sempre he pensat que hi ha coses que no cal oblidar, per molt que ens hagin fet patir. Tant si ho acceptem com si no, són part de la nostra vida. I, bé, he estat així prop d’una hora, pensant i pensant, donant tombs a coses realment importants. Quan he obert de nou els ulls he notat una gran pau interior i he somrigut. Aquesta sensació no dura eternament, dura tan sols unes hores, però em serveix per agafar-me les coses amb més ganes. Sabeu? De vegades, si aprenem a conèixer-nos una mica més, no necessitem cap altra teràpia que no sigui mantenir converses amb la nostra pròpia ment. Funciona, potser perquè saps que la teva ment mai t’abandona.

