Nou Bloc ben dolç!

Feia molt i molt de temps que no passava per aquí, però ara que ho faig vinc amb noticies.
Tota etapa té la seva fi i aquesta pàgina n'és un exemple. Aquest Bloc porta funcionant des de l'any 2009 i he decidit donar-li una jubilació anticipada. No obstant això, seguirà obert i disposarà d'un enllaç al meu nou Bloc, www.loracollaminer.blogspot.com , per poder seguir llegint alguns dels textos que hi figuren. Al cap i a la fi les bones etapes són per tancarles i deixar-les enrere, no pas per oblidar-les.
Dit això, MOLTES GRÀCIES a tots i totes els/les que heu anat llegint i deixant comentaris. Ha estat un plaer i... ep! que us espero al meu nou Bloc, aquest amb una temàtica ben dolceta! ;)

FINS AVIAT!

Felicitats, CAMPIONS!

Segurament la notícia ja hagi donat la volta al món: Els tres campions del motociclisme són catalans! Maverick Viñales, Pol Espargaró i Marc Marquez ens han fet vibrar aquesta temporada; ells i la resta de pilots de totes tres categories. No faré una crònica de com van anar les tres curses ahir, però sí que us diré que per als/les que ens agraden les motos va ser un matí molt emocionant. He de dir també que és una llàstima que a Moto3 no poguessin ser tres els campions, ja que tant com Rins, Salom o Viñales eren mereixedors del campionat. Felicitats a Maverick pel títol, el qual va demostrar una calitat impressionant, però també felicitats al Mexicano i a Rins. A Moto2 el títol ja tenia nom, Pol Espargaró, el qual va caure però va decidir acabar la carrera. Però tot i que el títol ja no estigués en joc va ser una cursa molt entretinguda i brillant, on els nois d’Aspar van brillar. I, finalment, a les dues començava de nou l’emoció. Lorenzo i Marquez es jugaven el títol. Duel de titans que ens va fer tremolar a més d’un. Una gran cursa de Lorenzo, però una gran maduresa també de Marc, que finalment va acabar tercer i es va acabar coronant campió del món de MotoGP. No ho amagaré, sóc fan de Marc Marquez i desitjava que guanyés el títol. El més jove, el nen que ha arribat al mundial de motoGP per ensenyar-nos que val, i molt. Els seus antecedents en el món del motociclisme prometien, però el que ha fet aquest any ha estat sorprenent a tots els novells. Moltes felicitats Marc Marquez, com diem per aquí a Lleida: Ets lo puto crack! 

Dolces temptacions: Coulants de xocolata (negra o blanca)

El primer cop que vaig menjar-me un coulant de xocolata vaig dir: He d’aprendre a fer-ne! I així ho vaig fer. Aquest postre, o pecat, em va agradar tant que no em vaig poder resistir a la temptació de buscar la recepta i intentar fer alguna cosa de profit amb ella. Evidentment he anat adaptant la recepta al meu gust i, finalment, he aconseguit un resultat força bo. Penseu que fins i tot he aconseguit que una amiga a la qual no li agraden els coulants, ja que alguns són massa empallegosos, me’n demani de tant en tant. Dit això, comparteixo amb vosaltres aquesta recepta.

Ingredients: 4 ous, 200g de margarina, 200g de xocolata fondant, 80g de sucre, 80g de farina i un pessic de sal.

El primer pas és separar els rovells de les clares, ja que el pas següent serà muntar les clares amb el pessic de sal, això ajudarà a que pugin més i més ràpid. A continuació barrejarem els rovells amb el sucre, fins obtenir una mescla una mica més blanquinosa. No vulguem anar de pressa. Com més desfet i mesclat estigui el sucre amb els rovells molt millor! El pas següent serà fondre la xocolata fondant amb la margarina. Per fer això podem utilitzar còmodament el microones. A continuació unim els rovells i el sucre amb les clares muntades i hi afegim la xocolata ja desfeta. Procureu que no estigui excessivament calenta. A tot això, només falta afegir-hi la farina. Jo aconsello tamisar-la un cop abans d’afegir-la a la mescla. I els passos que venen a continuació ja són més que fàcils!

Suquem els motlles que volem utilitzar amb una mica de margarina, per evitar que la mescla s’enganxi, i anem repartint dita mescla als motlles. No els empleneu massa, ja que a mesura que es vagin fent els coulants pujaran una mica. Fins a la meitat del motlle estarà bé. El pas que ve a continuació és optatiu, si més no jo el recomano. Poseu-los al congelador d’una a dues hores. I ara només queda el pas crucial: Escalfar el forn a 180 graus, treure els coulants del congelador i posar-los dins el forn uns 7 minuts. Estigueu pendents d’aquest procés, ja que és el més important. La gràcia del coulant és que quedi desfet per dins, així que si el feu  massa no serà el mateix. Un consell? Quan veieu que els coulants es comencen a obrir per la part superior treieu-los del forn i deixeulos refredar una mica. Ja estaran llestos! Si voleu, podeu acompanyar-los amb una mica de xarop de maduixa, gelat de vainilla o gelat de coco. 

*Si voleu fer-los de xocolata blanca només cal substituir la xocolata negra per la blanca.

El futur: Un cap boig i inexpert

He estat rellegint els textos escrits en un passat, concretament durant aquests últims quatre anys. És curiós l’efecte que causa el pas del temps. Jo mai he pensat que el temps ho curi tot, hi ha coses que no es poden curar o arreglar per molts anys que hi posis a sobre. Potser el que passa és que el temps ens ensenya a veure les coses d’una altra manera, compartim experiències amb d’altres i poc a poc ens anem acostumant als canvis que ens va preparant la vida. El cas és que retrobar-me amb aquests textos m’ha fet veure, de nou, que les coses que en un passat podien ser importants ara gairebé ja no tenen res a veure amb mi, que amb els anys has d’aprendre a distingir els coneguts dels companys i els companys dels amics, que hi ha amors que en realitat no són res de tot això, sinó complexes fixacions i un conjunt de comoditats i rutines que ens enganxen a una determinada persona. El passat és savi, pel sol fet que ja ha vist el que passa; el futur pot ser un cap boig, un inexpert, però amb els ulls clucs em quedo amb el futur, fugint de tots aquells que semblen posseir una bola del temps. Jo crec que ningú sap que passarà demà, ningú, ni tan sols aquells que s’atreveixen a fer agosarades prediccions. Sense fer cas de tot això la vida pot ser més emocionant, no creieu?

Ja he dormit prou. Cal tornar a escriure

La ciutat dorm. Nomes petits sorolls trenquen un silenci gairebé inimaginable quan parlem d’una ciutat. Lleida descansa sota la defensa de la seva major fortalesa, aquella que durant molts segles l’ha protegit dels atacs externs. Però, no massa lluny d’aquesta meravella arquitectònica, descanso jo sota uns llençols, envoltada d’uns braços que no es cansen d’agafar-me. I mentre sento la respiració del meu company de somnis, el campanar assenyala impacient que la nit avança i que el sol no tardarà a arribar a la seva posició de sortida. I aquí comença la màgia de les meves matinades; agradables i mandroses a la vegada. Senzilles, però, a la vegada, de somni. 

A totes aquelles ments ignorants que no valoren el teatre

Vaig començar sent una simple figurant, vestida de monjo benedictí i amb una costum malaltissa i irrefrenable de repetir tot el que la meva companya pronunciava. Així vaig començar a Bao-Bap Teatre, ara ja fa uns anys, i malgrat tot, encara ara quan pujo damunt d’un escenari sento els intensos batecs del meu cor i el recorregut salvatge de l’adrenalina. Segurament, part d’aquests sentiments, i mol...ts d’altres, són també dins dels meus companys d’escenari. Més tard, encarnant el paper d’una ingènua joveneta, vaig necessitar enamorar-me d’un home casat, ric, cregut i fastigós per trobar l’amor de la meva vida; un cambrer tímid però molt dolç amb el qual em vaig acabar casant. La tradició nadalenca va fer que també em posés dins la pell de la Carrereta; una nena innocent i divertida que va veure de ben a prop les calderes de l’Infern. Mesos més tard, vaig tenir el plaer d’entrar a la Casa de Bernarda Alba i convertir-me en Martirio, una dona de fort caràcter i de sentiments profunds que va haver de conviure amb la culpabilitat davant el suïcidi de la seva germana. El dramatisme es va trencar amb una dosi de comèdia protagonitzada per un grup de cirurgians a l’estil Clown, en la qual, una servidora, no tenia res més a fer que prendre apunts i admetre que, lamentablement, les seves nocions de medicina eren gairebé nul•les. L’any passat vaig viatjar a Kalokairi per assistir a la boda d’una de les meves millors amigues, la Sofi. I Mamma Mia!, quina festassa vam muntar! 

I, de moment, estic convertint-me en la senyoreta Irina Cherdyakov, la qual té greus problemes amb els esternuts i els comportaments refinats propis de les elits superiors. Ja veurem què en fem... He canviat de personalitat, he rigut i he plorat damunt d’un escenari, però per davant de tot he gaudit del teatre i de les persones que també comparteixen aquesta passió. Crec que això, es tingui el criteri que es tingui, també mereix respecte.

Per reflexionar

Una frase amb un gran missatge interior. Ja és hora d'acabar amb falsos mites i creences. La creativitat també te prestigi i és necessària. 

 

Doneu-li un Marussia, a veure què fa!

Deu ser que és principi de setmana i tinc nostàlgia dels dies de festa, però el cas és que vull retre un petit homenatge als diumenges de sofà i televisió, mirant les apassionants carreres de Fòrmula 1.

Què faríem sense aquests monoplaces que ens omplen d’emoció els passius diumenges?  Què faríem sense les picabaralles entre companys d’equip, com la que vam presenciar aquest diumenge entre Vettel i Webber, o sense les cares de preocupació dels dirigents de cada escuderia, en veure que les estratègies no van com voldrien, o com els comentaris poc objectius dels que sembla que només vegin a Fernando Alonso, és a dir, dels que pateixen Alonsorrea?  Què faríem sense els peculiars tocs d’humor d’aquest esport, com el d’aquest passat diumenge, quan Hamilton va anar a saludar als seus antics companys de McLaren? I què faríem, també, sense les boniques imatges que ens deixa cada carrera? Aquells avançaments de vertigen, les catifes de trossos de pneumàtics damunt el circuit, les celebracions dels campions, les fotografies de podi, etc.

Segurament, sense Fòrmula 1 també podríem viure, però als que ens agrada, els que gaudim d’aquest esport, ens encanta passar-nos totes les voltes enganxats al circuït. Aquest esport decora els diumenges, i tot això millora quan també comença la temporada de Moto GP.

Ja n'hi ha prou

L’estupidesa humana pot traspassar límits inimaginables. Sobretot l’estupidesa de molts polítics. És totalment inadmissible que, certs individus, comparin la voluntat dels qui volen ser lliures amb el nazisme. És intolerable que, un energumen, parli darrera un micròfon afirmant que la possible llibertat de Catalunya tindrà unes conseqüències similars al nazisme. A més a més, subratlla que es van generar milions de víctimes, creient-se les mentides i barbaritats que està dient.

Tenim un gran problema. I és que encara hi ha qui no compren que aquí ningú està obligat a votar SÍ si en realitat vol vota NO. Hi ha qui no entén que el dret a decidir és un dels principals i que no assassinarem a ningú duent a terme la consulta d’independència. Hi ha qui encara no ha obert els ulls i no entén la realitat catalana. És evident que tots els catalans no volen ser independents, però també hem de ser conscients que la multitud de l’11-S no va ser casualitat. Que la població voti el que més vulgui, i a partir dels resultats veurem què cal fer. Però, mentrestant, si us plau, que es parin de dir barbaritats que són ofenses per als catalans i per a la Història.