Artur Mas: Entre independentistes catalans i simpatitzants dels presos polítics d'E.T.A

Quin rebombori s’ha muntat perquè Artur Mas va acudir al partit entre la selecció catalana i la d’Hondures! Valgui’m Déu!, com diria en una conversació cara a cara. El fet és que, davant aquesta penosa situació, només puc dir: La gent s’avorreix molt. Em pot explicar algú quin mal va fer Mas a l’acudir al partit? Cap. Ens hauríem de queixar si acudís al partit entre España i alguna altra selecció, però no pas perquè vagi a veure a la selecció del seu país. Perquè, recordo: La selecció de Catalunya és la catalana, i cap més, per molt que l’espanyola estigui farcida de jugadors del Barça. Sempre dic que la identitat catalana s’ha de defensar davant de totes les situacions, i no només de les que ens convenen. Segons la meva opinió, el gest de Mas va ser l’apropiat. CiU és un govern de dretes, nacionalista, però de dretes, i tot i que això cogui a determinats sectors catalanistes, és el partit que governa Catalunya, l’elegit per la majoria dels catalans, i això vol dir alguna cosa. Jo no el jutjaré fins que no pugui argumentar-ho; fins que no pesin més les coses negatives que les coses positives. Si Mas estava assegut entre nacionalistes catalans i simpatitzants de l’alliberament dels presos polítics d’E.T.A és problema seu i ningú ho ha de jutjar. Quan em poso a parlar d’aquests temes sempre tendeixo a introduir-ne de nous, però aquest cop intentaré no fer-ho, em guardo el debat per una altra ocasió. Només diré que: No s’ha de criticar tant als que volen l’alliberament dels etarres i la legalització de certs partits, perquè després resulta que a ells sel’s mira malament, però en els comicis es deixa participar a La Falange Española, un símbol franquista que també hauria d’estar sota terra des del 20 de novembre del 1975. Mas va fer el què havia de fer i punt, tot i que també és cert que sempre n’hi ha que busquen la tonteria més gran del món per girar-se en contra dels seus rivals.

Un bonic matí d'hivern

Els dies d’hivern amb sol tenen una llum especial. És una llum que em relaxa i em permet somiar tot i estar desperta. Aquest matí, desprès d’utilitzar l’aixada per treure les males herbes dels voltants de casa, m’he assegut al davant del jardí per descansar una estona. La llum del sol m’oferia una escalfor que no em molestava per res del món, per això he tancat els ulls i he començat a explorar la meva ment. He notat com la meva respiració era cada cop més lenta, però més intensa. Inspirava. Expirava. Inspirava. Expirava. I sense planejar-ho he començat a pensar en totes les coses que m’han passat aquest any; les bones i les dolentes. He acabat la reflexió amb un: Bé, al cap i a la fi son les coses que ens passen les que ens donen forma i fan de nosaltres el què som. La catarsi d’aquests últims dies va força bé. Exteriorment no es nota pràcticament res, però, per dins, la cosa ha canviat, i de manera considerable. Alguns cops, val la pensa saltar-se les senyals de STOP o agafar camins en direcció contrària; alguns cops cal saltar-se les regles de la moral i cal afrontar el què ens passa amb el cap ben alt. Fins on arribaré amb tot això no ho se, només puc dir una cosa: Què bonics son els dies d’hivern si surt el sol.

Euskadi, maite zaitut!

Existeix un lloc no molt lluny d’aquí que ocupa un espai privilegiat en el meu cor. Es tracta d’un lloc estimat per uns i desprestigiat per altres, però que pot presumir de tenir una forta identitat que el fa digne del seu orgull. Parlo d’Euskal Herria, un paradís terrenal que fa temps que no trepitjo, però que enyoro amb totes les meves forces. Necessito anar-hi ben aviat, per visitar llocs com la meva estimada platja de La Kontxa, i l’Haizearen Orrazia (La Pinta del Vent), entre altres llocs que son un autèntic regal per la vista. Necessito baixar del cotxe a la meitat del port d’Etxegarate per notar el fred que m’indica que quasi he arribat al meu destí. Allí, sigui hivern o estiu, la boira no deixa veure els pics de les muntanyes; allí qualsevol dia d’estiu pot caure aigua gebrada. És un altre món. Recordo un dels anys que hi vam anar durant el mes de juliol, deixant endarrere una Lleida calorosa i sufocant, però només entrar a Guipúzkoa vam veure una boira espessa que recordava als paisatges gèlids de l’hivern. És evident que durant l’estiu, a mesura que avança el dia, la temperatura augmenta i resulta força agradable, però ni punt de comparació amb la calor que coneixem nosaltres. Un altre plaer que no puc deixar escapar quan hi sóc és gaudir d’una bona ració de pinxos. Passejar pel centre de Donosti una tarda de pluja, córrer desesperadament per no mullar-me i entrar en un bar en el qual em rep una barra totalment coberta de pinxos. Mirar-los un per un, sense ser capaç de decidir-me per un o per dos en concret. Però m’he de decidir; tampoc cal abusar, que tot això acaba passant factura. Finalment, agafo els dos que primer em passen pels ulls, i els acompanyo amb un “zurito”; el “txakoli” me’l reservo per a l’hora de dinar. I a gaudir del moment! Sí, això és el que faré quan torni a Euskadi, la meva segona pàtria. Això i gaudir del paisatge, la família i la cultura que val la pena no deixar escapar. Hi tornaré aviat, i si vols pots venir amb mi, no et diré pas que no si promets fer-me somriure.

A la nit de Nadal li "fotem xixa"!

Ja fa tres anys que el 26 de desembre no sóc persona. Em llevo i em passo tot el dia lluitant contra una sensació de cansament que no sé com treure’m de sobre. Això em passa perquè estic part de la nit de Nadal saltant i cantant com una boja, cosa que no va gens malament, tenint en compte que en dies com aquests el que més es fa és menjar. El cas és que ahir vam anar al concert de Pastorets Rock al Cotton i, com sempre, allò va ser una autèntica festa. Feia mesos que no gaudia del seu espectacle, i com molt bé va dir la Isa: Necessitava una dosi de Pastorets. Què bé ens ho vam passar! Vaig gaudir amb totes les cançons, però em vaig tornar boja amb “Sóc de l’oest” i “El bandoler”. Sens dubte son un d’aquells grups que alegren les nits de festa, reivindicant, a cada instant, la nostra terra. Ja fa uns anyets que intentem anar als quasi tots els concerts que fan per Lleida i esperem tenir Pastorets Rock per molts anys!

L'orgull i la satisfacció del rei

Amb els dies de Nadal arriben les llums de colors pels carrers, les nadales a l’exterior d’algunes tendes, les prestatgeries dels supermercats plenes de polvorons i torrons, els menjars que duren hores i hores i, entre altres coses, el missatge del rei.
Cada any, la nit del 24 de desembre, apareix a les pantalles per dir coses que tenen més de mentida que no pas de veritat. A casa meva no el mirem mai, però per molt que l’intentis esquivar, en qualsevol lloc et pot aparèixer de nou, com si fos la cosa més important del món. Però, bé, sóc conscient que existeix gent que quan veuen al rei a la televisió li ofereixen una copa de cava en la distància, venerant-lo per fer possible una Espanya “rica y fuerte”. Ahir ho comentava amb una gran amiga meva, i les dues vam acabar dient el què suposo que diu molta gent: No sé perquè collons el posen, si total no serveix per res. De què ens serveix que aquest home ens digui que tot és del color de rosa si nosaltres sabem que ens les tocarà passar putes? Sigui com sigui, m’ofèn bastant veure que a TV3 el posen, una nit com la d’ahir aquesta cadena que tant m’agrada per uns quants punts. No li veig el sentit. Fins fa poc l’única televisió de l’Estat que no l’emetia era l’etb, la televisió autonòmica d’Euskadi, però quan va entrar el senyor Patxi López al govern, un socialista demagog que en ocasions és pitjor que alguns espècimens del PP, la cosa va canviar i ara ja tenen el rei a casa. Però, bé, què hi voleu fer? L’única solució és canviar de cadena i, en el pitjor/millor dels casos, tancar-la. I per avui res més, espero que tingueu un bon dinar de Nadal i que quedeu ben tips. Jo espero fer-ho.

"Que cada nit sigui la més bella"

Aquests dies he estat una mica enfeinada i no he pogut dedicar massa temps al bloc, però avui us dedico part dels meus minuts per desitjar-vos un bon Nadal i un feliç 2011. Espero que sigueu feliços, no només en aquests dies, en els quals tots estem una mica més melangiosos que la resta de l’any, sinó cada dia. Us envio tones de somnis, somriures, amor, amistat, salut, i felicitat, sobretot molta felicitat. Aprofitant l'ocasió, us deixo una cançó nadalenca preciosa. BONES FESTES!

http://www.youtube.com/watch?v=Cw0FQhMsKMA

"El teu silenci forma part d'aquesta història"

Pensar acostuma a ser un dels meus passatemps preferits, i sovint em passo alguns minuts rumiant com t'ho podria dir perquè em fos senzill i a la vegada et fos entenedor. Penso i penso, però mai sé com fer-ho, ja que en el fons és una cosa que em fa molta por. Em fa por la teva reacció, però suposo que ja arribarà el dia en el qual plantaré cara als meus temors i t’ho diré tot: que t’estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne, potser portant les coses a l’extrem, per això quan no hi ets les altres coses no m’importen. Avui tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre tu, però com que no sabia com convertir en paraules la major part dels meus sentiments, he decidit utilitzar aquesta tècnica que ja he utilitzat en un altra ocasió. Vull que sàpigues que t’estimo, però sobretot que et valoro com a persona, com amic, perquè sí, perquè quan estic amb tu hi ha tanta llum que tot és més clar. Quants més dies passen més difícil sembla esborrar tot el que un dia vaig començar a sentir per tu, però ho he de fer, perquè sí, perquè sinó mai seré capaç d’estar prop teu sense parar de pensar que ets tu a qui vull ensenyar tot el que sóc. És un error mesclar amistat amb amor, això ja ho sé, però com no estimar-te si has omplert tan sovint la buidor dels meus mots? Com no estimar-te si m’has regalat tants bons moments? Quan em parles no puc deixar de mirar-te embadalida, mentre em dic a mi mateixa: Parla’m de la pluja que ha plogut, d’imatges molles als miralls damunt l’asfalt, parla’m del que vulguis, però segueix, que em sembla que m’he enamorat. Malgrat tot això, per desgràcia, l’esfera gira recordant-nos que tot és fugaç, que la vida se’ns escapa com la sorra entre les mans, i desprès de cada conversa te’n vas, i els records que em fan somriure se’n van amb tu, maltractant el present i el futur. I cada cop que et trobo a faltar, com ho estic fent ara, entre llàgrimes i sentiments que molts cops no surten a l’exterior, penso: quina sort tenir cançons per explicar-te que a vegades sóc al fons. Per acabar, només vull que sàpigues una cosa més: Aquest any nou el rebré brindant per tu, per mi i per tot el que tindrem.

*Cursiva: fragments de cançons.

El bressol d'Arnau Mir de Tost

Estudiar Historia et fa créixer com a persona, o almenys això penso. Si el professor és com pertoca, t’empeny a reflexionar sobre aspectes que han estat importants en el passat i que en l’actualitat encara tenen certa repercussió. Sempre he dit que el meu període preferit és l’Edat Mitjana, ignorant per complet les argumentacions que afirmen que és una època fosca, d’endarreriment per a la humanitat.
Últimament, estudiar Edat Mitjana és sinònim d’estudiar Arnau Mir de Tost, i això m’encanta. Em vaig topar amb el seu nom quasi per casualitat, ignorant per complet que amb el temps es convertiria amb un dels personatges més importants de la Catalunya, però sobretot de la Lleida, medieval. Vaig començar a buscar informació sobre ell, en una època en la qual teclejar el nom d’Arnau Mir de Tost al buscador no oferia massa resultats. Eren pocs els estudis realitzats sobre la figura d’aquest emblemàtic cavaller, o almenys jo no en trobava massa. Ara, de sobte, a la universitat quasi cada dia sentim el nom d’Arnau Mir de Tost, i us asseguro que escoltar-lo produeix en mi una sensació estranya, però agradable a la vegada. És com allò de: Qui ho anava a dir? Per fi té el valor que tant es mereix. És importantíssim saber que sense aquest personatge, la historia de Catalunya segurament no seria exactament la mateixa. Malgrat tot això, son pocs els que saben que Mir de Tost prové de la vall de Tost, una vall pràcticament desconeguda per mi, a la qual em van invitar amb molta amabilitat deu fer cosa d’un any. Encara no he trobat el moment adequat per anar-hi, però en tinc moltes ganes. En sé poca cosa, però m’apeteix dir que no crec que mereixi l’anonimat que pateix en l’actualitat. Sovint en tenim prou am coses banals, i és llavors quan deixem morir racons de la historia que haurien d’estar vius per sempre més. Això mereix una reflexió urgent.

Aquí us deixo l’enllaç d’un bloc que tracta sobre la vall de Tost:

http://www.salvem-tost.blogspot.com/

Salvem les festes de foc!

La bona política està en crisi, i remarco això de “bona”. Vivim en un període en el qual els polítics es posen en mig de temes que no els pertoquen, tan sols per lliurar-se durant un temps de temes que sí que haurien de ser del seu interès, però que no saben com solucionar. Fa un temps, a Catalunya es van prohibir les corrides de braus, argumentant que eren actes de tortura per als animals. No puc dir que estigui totalment en contra d’aquesta decisió, ja que, tenint en compte que els braus formen part de la imatge d’Espanya, en part ho recolzo. Però el que no entenc és que no es prohibeixin les festes amb braus embolats. Si les corrides de braus son sinònim de tortura, com pot ser que veure un animal amb foc a les banyes no es miri de la mateixa manera? Posats a lluitar contra el maltractament i la tortura animal, per què no prohibim els zoològics, on els animals viuen empresonats en un medi que no és el seu. En mig de tantes prohibicions, hi ha qui diu que els diables, per exemple, també s’han de prohibir, pel tema del foc, evidentment, ja que de maltractament animal no n’existeix cap. En aquests moments, la cultura catalana es veu amenaçada. Existeix el desig de prohibir les festes de foc, per part d’una colla d’il·luminats que ja no saben que inventar-se. Fa uns mesos vam viure la mateixa història amb el tema dels castellers, encara rai que ara son Patrimoni de la Humanitat. Europa i Espanya no reconeixen la cultura catalana i, com a conseqüència, aquesta es troba en perill. Espanya no ens recolzarà, perquè, ja se sap, la relació entre Espanya i Catalunya és com allò de: “Ni contigo, ni sin ti.” No volen deixar-nos lluir la nostra pròpia identitat, però tampoc ens deixen marxar, perquè saben que necessiten els nostres diners i els nostres serveis. Com han d’assimilar l’Aznar i el rei que Espanya ja no posseeix la seva estació d’esquí preferida? Bé, això no venia al cas, però tenia ganes de dir-ho. Aquest afany per prohibir les festes de foc per part d’alguns es pot interpretar com la reacció a la prohibició de les corrides de braus, però, tot i saber que els polítics catalans van cometre un possible error, no penso recolzar una iniciativa que pretén atacar la meva cultura: la catalana. Fa segles que els catalans gaudim amb les festes de foc, si n’hi ha que no ho volen reconèixer, que no ho facin, però hem de tenir clara una cosa: Si nosaltres no lluitem per les nostres festes i la nostra cultura, ningú ho farà. Aquí us deixo un fragment de la Directiva 2007/23/CE, crec que és un fragment clau:

"El uso de artículos pirotécnicos y, más concretamente, eluso de artificios de pirotecnia va íntimamente ligado acostumbres y tradiciones culturales sensiblemente diver-gentes en los diversos Estados miembros. Ello hacenecesario que se permita a los Estados miembros adoptarmedidas para limitar la utilización o la venta al público dedeterminadas categorías de artificios de pirotecnia porrazones de seguridad pública u otras."

Cròniques de dilluns: Un dia qualsevol

Mira que en son de pesats els dilluns! Sempre em passa el mateix. Durant la setmana penso: Que bé! Aquest cap de setmana descansaré i em treure feina de sobre. Però arriba el dilluns al matí i penso: Aquest cap de setmana he fet de tot, menys descansar i fer feina. Llavors, per consolar-me, penso: Bah! Aprofita ara que ets jove, que tot això hi ha un dia que s’acaba. Però quan arribo a la universitat i detecto que els meus ulls es van tancant a mesura que passen els minuts, no hi ha consol que valgui. Em foto de mala llet i em dic: Ruc, més que ruc! El pròxim cap de setmana dorm més. Però, bé, aquest no deixa de ser un d’aquells propòsits que mai es compleixen.
El fet és que el dia d’avui ha set una mica pesat. He fet el mateix de cada dilluns: llevar-me d’hora, arreglar-me, esmorzar i anar a la universitat, desprès de patir l’avançament suïcida per la dreta d’un conductor que no sap que els Mercedes-Benz son una joia i que s’han de tractar amb molt d’amor. Sempre hi ha gent que té el cap buit, o ple, però de matèria inútil. A la universitat les classes han anat com sempre, apunts i més apunts, els quals seran els culpables dels meus mal sons dels pròxims dies.
Ara estic enclaustrada a la biblioteca, intentant fer alguna cosa de profit, i esperant que sigui l’hora d’anar a teatre, ja que aquesta setmana em fet un petit canvi en els dies d’assaig. I bé, avui ja poso punt i final, encara em queda llegir un capítol del llibre “La era del Imperio”, del senyor Hobsbawm. Que tingueu una feliç setmana!

Primer informe sobre estadístiques: Satisfeta és poc!

La tecnologia de Blogger va millorant i poc a poc va oferint nous serveis que en permeten fer un bloc millor. Avui he decidit mirar l’espai que dedica a les estadístiques del bloc. M’ha semblat interessant veure quines son les deu entrades més visitades. El resultat m’ha sorprès, és per això que el vull compartir amb vosaltres. De fet, si no fos per vosaltres aquestes estadístiques no tindrien massa sentit. Aquí us poso les entrades més populars, de més a menys.

Amiga dels meus amics

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/09/amiga-dels-meus-amics-amiga-de-mis.html

Cesk Freixas: Cançons per una Catalunya lliure/ Cesk Freixas: Canciones por una Catalunya libre
http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/07/cesk-freixas-cancons-per-una-catalunya.html

¿Como explicalo?

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/03/como-explicarlo.html

¡La Roja no es mi selección!

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/06/la-roja-no-es-mi-seleccion.html

Per què estàs tant bo?

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/12/per-que-estas-tant-bo.html

A veces, la vida es injusta
http://edurnezermoduz.blogspot.com/2009/07/veces-la-vida-es-injusta.html

Mis 10 hombres atractivos

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2009/11/mis-10-hombres-atractivos.html

Arnau Mir de Tost, el Cid de las tierras de Lleida

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/04/arnau-mir-de-tost-el-cid-de-las-tierras.html

Període de catarsi amb l’Albert Om

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/12/periode-de-catarsi-amb-lalbert-om.html

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM/ SOMOS UNA NACIÓN. NOSOTROS DECIDIMOS

http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/07/som-una-nacio-nosaltres-decidim-somos.html

Però això no és tot. La calitat de les estadístiques ha millorat tant, que fins i tot es pot veure de quines zones del món et visiten. La zona que més destaca és Espanya. Però el que més m’ha sorprès és que aquest bloc també rep força visites d’usuaris de l’oest i el sud d’Amèrica del Nord. Finalment, rep alguna visita de zones com Amèrica Central, la zona sud d’Amèrica del Sud i d'Itàlia. Així doncs, no se ben bé què dir, m’he quedat sorpresa i només puc dir: MOLTES GRÀCIES!

Ho tornaria a fer

Et necessitava, ara ja no tant. No suportava estar ni un sol dia sense veure’t, ara, en canvi, sóc capaç de somriure tot i que tu estiguis lluny. Temps enrere mirava el futur amb por, no sabia si seria capaç d’acostumar-me a la teva absència, ara he pogut veure que és possible recordar i estimar algú tot i que estigui lluny de tu, sabent que ell segueix amb la seva vida de la mateixa manera que tu segueixes amb la teva. Et vaig estimar com no he tornat a estimar a ningú, tot i que, com sempre dic, no crec que el verb estimar mereixi estar en passat. Tu ets dels únics elements del meu passat que no intentaré destruir amb la meva catarsi; no t’ho mereixes. Tu no vas fer res malament, no mereixes el meu odi, vaig ser jo la que es va enamorar de tu, pensant que seria un amor adolescent, un amor d’aquells que tenen més apreci que no pas amor, però no va ser així. No vaig posar el fre, ho se, vaig deixar que passessin els anys i quasi no em vaig esforçar en dir-me a mi mateixa: Que no ho veus? Que no veus que això no porta enlloc? Però desprès de quasi vuit anys m’ho vaig plantejar, i vaig pensar que, evidentment, l’amor per tu no podia ser altra cosa que un amor prohibit, un amor d’aquells que et marquen per sempre, d’aquells que et fan tremolar quan els recordes, d’aquells que no saps com oblidar, perquè tenen tanta força que et retornen en qualsevol moment. No se què en pensaré d’aquí uns anys, ni tan sols d’aquí a uns mesos, només se que, desprès de tot, no em penedeixo d’haver-te estimat d’aquesta manera; les bogeries que he fet per tu formen part dels meus millors records.

Per què estàs tant bo?

Ja portava massa dies dient que tindries el plaer de ser el protagonista en un dels meus posts. Doncs bé, aquí el tens, un post per a tu solet, i per a tothom que ho entengui. He estat pensant una bona estona quin seria el començament ideal, i no n’he tret l’aigua clara. Sempre em passa el mateix, com més m’esforço en los coses, més em costen. Espero que un cop l’hagis llegit no et posis a plorar, que ja se que en saps molt, de la mateixa manera que també saps posar cara de pena darrere la reixa de les finestres, mentre implores que no et deixin sol, que la vida és cruel en solitud i que 100kg de llaminadures no son res comparat amb la companyia de dos “xiques” ben guapes. També se que saps que nosaltres sabem que necessites ben poc per posar-te roig com un tomàquet, aquesta és la teva perdició, i sovint sabem que som cruels, però ens agrada tant fer-te passar una mala estona! Malgrat tot això, i deixant de banda el maltractament psicològic, vull que reconeguis una cosa: n’hi ha que pagarien per estar en el teu lloc, sempre envoltat de dones, i guapes! Ets el noi del “Sí”, i això ens preocupa. Pensa que en aquesta vida sempre hi ha moments en els que has d’aprendre a dir que “No”, sinó corres perill, ja m’entens. Creu-me, nosaltres t’aconsellem pensant només en el teu bé. M’agradaria posar moltes més coses, però crec que això ja seria entrar en temes massa surrealistes, i això seria deixar constància de que sí, que com molt bé dius, sóc rara, però tothom que em coneix sap que sóc una noia completament normal. I no em portis la contrària, si us plau. Només vull dir al món sencer que: Si algun dia esteu travessant un pas de vianants i veieu un Ford Focus blau, disminuint la velocitat per parar i deixar-vos passar, si sentiu el soroll estrident d’un clàxon, si us plau, no mireu malament a la conductora, demaneu explicacions a l’exemplar masculí que està assegut al lloc del copilot. Si veieu el mateix cotxe circulant amb les llums d’avaria, feu el mateix. En fi, fins aquí puc explicar. Per cert, ja saps que t’has de sentir afalagat pel sol fet de tenir un post en aquest bloc només per tu. Com ja t’he dit avui, espero que m’invitis a una cervesa per agrair-m’ho. Ah! El títol no podia ser un altre. Bones tardes!

Període de catarsi amb l'Albert Om

Doncs, què voleu que us digui? Acabo de veure l’anunci de El convidat, a TV3, i no puc deixar de pensar que no m’importaria que l’Albert Om es presentés a casa meva amb la seva maleta. M’encanta aquest home! No arriba al punt del Hugh Laurie, però si ara tornès a fer una llista dels meus homes interessants, segur que seria una nova incorporació. Ara hi he pensat, estaria bé fer una nova llista. Ara que estic posada de ple en la meva fase de Catarsis, segurament no tots els exemplars tindrien més de trenta anys. Ah! Vosaltres encara no ho sabeu, però uns dels punts de la meva Catarsi és: Aprendre a veure que no cal imposar una edat per fixar-me en algú del sexe masculí. De moment, sí, bé, funciona. M’he pres amb moltes ganes això de la catarsi, i intentaré dur a terme tots els punts que m’he proposat. I tornant al tema d’abans, no m’importaria passar el pont am l’Albert Om. El trobo interessant, i sexy, perquè no? Sobretot quan porta texans i una camisa blanca. I el seu cabell... Mondiééééé, com acostumo a dir quan veig alguna cosa que em meravella: Gris, curt, mig despentinat, perfecte! Potser ara us esteu preguntant: I no deia que la barba era indispensable per a que li agradés un home? Doncs bé, abans sí, ara ja no. Sí, sí, coses de la meva purificació de l’ànima. A més, l’Albert Om és d’aquells homes als quals la barba no els hi quedaria massa bé. Té la cara massa fineta. Ja no faig la carta als Reis, però potser aquest any hi torno. Em demanaré una visita de l’Albert Om, donat que el meu gran amor platònic està massa lluny, i que segurament els Reis Mags d’Orient no ho podrien assolir.

Necessito...temps

És possible que necessiti un canvi, o almenys un reset. Durant aquests últims mesos, m’he omplert de coses que no m’han servit de gran cosa. El 2010 m’ha cremat, i per això vull que acabi, per veure si amb ell també marxa tot el què em fa nosa. Ara per ara, necessito espai, temps per decidir quines coses de les que ara tinc son realment necessàries. No és que m’aparti del món per un temps, és només que necessito ordenar els meus sentiments. En moments difícils saps el què necessites i el què no. Ara només vull una cosa: Recuperar l’Edurne d’abans, trencant amb part del que m’ha portat aquest any. De moment, he pogut veure que he dut a l’extrem moltes coses que en realitat no han resultat ser tant importants. També cal dir que per oblidar algunes coses m’he aferrat a altres, sense obtenir cap resultat que em faci pensar: Ha funcionat. Ja se que queda poc perquè acabi l’any, però em vull anticipar als propòsits d’any nou, intentant començar de nou en alguns aspectes. Se que ara sembla que estigui en un altre món, de fet pot ser que hi sigui, buscant allò que em falta per intentar entendre tot el que esta canviant dins meu, però no patiu, amb l’any nou tornarà l’antiga Edurne.