Felicitats, CAMPIONS!

Segurament la notícia ja hagi donat la volta al món: Els tres campions del motociclisme són catalans! Maverick Viñales, Pol Espargaró i Marc Marquez ens han fet vibrar aquesta temporada; ells i la resta de pilots de totes tres categories. No faré una crònica de com van anar les tres curses ahir, però sí que us diré que per als/les que ens agraden les motos va ser un matí molt emocionant. He de dir també que és una llàstima que a Moto3 no poguessin ser tres els campions, ja que tant com Rins, Salom o Viñales eren mereixedors del campionat. Felicitats a Maverick pel títol, el qual va demostrar una calitat impressionant, però també felicitats al Mexicano i a Rins. A Moto2 el títol ja tenia nom, Pol Espargaró, el qual va caure però va decidir acabar la carrera. Però tot i que el títol ja no estigués en joc va ser una cursa molt entretinguda i brillant, on els nois d’Aspar van brillar. I, finalment, a les dues començava de nou l’emoció. Lorenzo i Marquez es jugaven el títol. Duel de titans que ens va fer tremolar a més d’un. Una gran cursa de Lorenzo, però una gran maduresa també de Marc, que finalment va acabar tercer i es va acabar coronant campió del món de MotoGP. No ho amagaré, sóc fan de Marc Marquez i desitjava que guanyés el títol. El més jove, el nen que ha arribat al mundial de motoGP per ensenyar-nos que val, i molt. Els seus antecedents en el món del motociclisme prometien, però el que ha fet aquest any ha estat sorprenent a tots els novells. Moltes felicitats Marc Marquez, com diem per aquí a Lleida: Ets lo puto crack! 

Dolces temptacions: Coulants de xocolata (negra o blanca)

El primer cop que vaig menjar-me un coulant de xocolata vaig dir: He d’aprendre a fer-ne! I així ho vaig fer. Aquest postre, o pecat, em va agradar tant que no em vaig poder resistir a la temptació de buscar la recepta i intentar fer alguna cosa de profit amb ella. Evidentment he anat adaptant la recepta al meu gust i, finalment, he aconseguit un resultat força bo. Penseu que fins i tot he aconseguit que una amiga a la qual no li agraden els coulants, ja que alguns són massa empallegosos, me’n demani de tant en tant. Dit això, comparteixo amb vosaltres aquesta recepta.

Ingredients: 4 ous, 200g de margarina, 200g de xocolata fondant, 80g de sucre, 80g de farina i un pessic de sal.

El primer pas és separar els rovells de les clares, ja que el pas següent serà muntar les clares amb el pessic de sal, això ajudarà a que pugin més i més ràpid. A continuació barrejarem els rovells amb el sucre, fins obtenir una mescla una mica més blanquinosa. No vulguem anar de pressa. Com més desfet i mesclat estigui el sucre amb els rovells molt millor! El pas següent serà fondre la xocolata fondant amb la margarina. Per fer això podem utilitzar còmodament el microones. A continuació unim els rovells i el sucre amb les clares muntades i hi afegim la xocolata ja desfeta. Procureu que no estigui excessivament calenta. A tot això, només falta afegir-hi la farina. Jo aconsello tamisar-la un cop abans d’afegir-la a la mescla. I els passos que venen a continuació ja són més que fàcils!

Suquem els motlles que volem utilitzar amb una mica de margarina, per evitar que la mescla s’enganxi, i anem repartint dita mescla als motlles. No els empleneu massa, ja que a mesura que es vagin fent els coulants pujaran una mica. Fins a la meitat del motlle estarà bé. El pas que ve a continuació és optatiu, si més no jo el recomano. Poseu-los al congelador d’una a dues hores. I ara només queda el pas crucial: Escalfar el forn a 180 graus, treure els coulants del congelador i posar-los dins el forn uns 7 minuts. Estigueu pendents d’aquest procés, ja que és el més important. La gràcia del coulant és que quedi desfet per dins, així que si el feu  massa no serà el mateix. Un consell? Quan veieu que els coulants es comencen a obrir per la part superior treieu-los del forn i deixeulos refredar una mica. Ja estaran llestos! Si voleu, podeu acompanyar-los amb una mica de xarop de maduixa, gelat de vainilla o gelat de coco. 

*Si voleu fer-los de xocolata blanca només cal substituir la xocolata negra per la blanca.

El futur: Un cap boig i inexpert

He estat rellegint els textos escrits en un passat, concretament durant aquests últims quatre anys. És curiós l’efecte que causa el pas del temps. Jo mai he pensat que el temps ho curi tot, hi ha coses que no es poden curar o arreglar per molts anys que hi posis a sobre. Potser el que passa és que el temps ens ensenya a veure les coses d’una altra manera, compartim experiències amb d’altres i poc a poc ens anem acostumant als canvis que ens va preparant la vida. El cas és que retrobar-me amb aquests textos m’ha fet veure, de nou, que les coses que en un passat podien ser importants ara gairebé ja no tenen res a veure amb mi, que amb els anys has d’aprendre a distingir els coneguts dels companys i els companys dels amics, que hi ha amors que en realitat no són res de tot això, sinó complexes fixacions i un conjunt de comoditats i rutines que ens enganxen a una determinada persona. El passat és savi, pel sol fet que ja ha vist el que passa; el futur pot ser un cap boig, un inexpert, però amb els ulls clucs em quedo amb el futur, fugint de tots aquells que semblen posseir una bola del temps. Jo crec que ningú sap que passarà demà, ningú, ni tan sols aquells que s’atreveixen a fer agosarades prediccions. Sense fer cas de tot això la vida pot ser més emocionant, no creieu?

Ja he dormit prou. Cal tornar a escriure

La ciutat dorm. Nomes petits sorolls trenquen un silenci gairebé inimaginable quan parlem d’una ciutat. Lleida descansa sota la defensa de la seva major fortalesa, aquella que durant molts segles l’ha protegit dels atacs externs. Però, no massa lluny d’aquesta meravella arquitectònica, descanso jo sota uns llençols, envoltada d’uns braços que no es cansen d’agafar-me. I mentre sento la respiració del meu company de somnis, el campanar assenyala impacient que la nit avança i que el sol no tardarà a arribar a la seva posició de sortida. I aquí comença la màgia de les meves matinades; agradables i mandroses a la vegada. Senzilles, però, a la vegada, de somni. 

A totes aquelles ments ignorants que no valoren el teatre

Vaig començar sent una simple figurant, vestida de monjo benedictí i amb una costum malaltissa i irrefrenable de repetir tot el que la meva companya pronunciava. Així vaig començar a Bao-Bap Teatre, ara ja fa uns anys, i malgrat tot, encara ara quan pujo damunt d’un escenari sento els intensos batecs del meu cor i el recorregut salvatge de l’adrenalina. Segurament, part d’aquests sentiments, i mol...ts d’altres, són també dins dels meus companys d’escenari. Més tard, encarnant el paper d’una ingènua joveneta, vaig necessitar enamorar-me d’un home casat, ric, cregut i fastigós per trobar l’amor de la meva vida; un cambrer tímid però molt dolç amb el qual em vaig acabar casant. La tradició nadalenca va fer que també em posés dins la pell de la Carrereta; una nena innocent i divertida que va veure de ben a prop les calderes de l’Infern. Mesos més tard, vaig tenir el plaer d’entrar a la Casa de Bernarda Alba i convertir-me en Martirio, una dona de fort caràcter i de sentiments profunds que va haver de conviure amb la culpabilitat davant el suïcidi de la seva germana. El dramatisme es va trencar amb una dosi de comèdia protagonitzada per un grup de cirurgians a l’estil Clown, en la qual, una servidora, no tenia res més a fer que prendre apunts i admetre que, lamentablement, les seves nocions de medicina eren gairebé nul•les. L’any passat vaig viatjar a Kalokairi per assistir a la boda d’una de les meves millors amigues, la Sofi. I Mamma Mia!, quina festassa vam muntar! 

I, de moment, estic convertint-me en la senyoreta Irina Cherdyakov, la qual té greus problemes amb els esternuts i els comportaments refinats propis de les elits superiors. Ja veurem què en fem... He canviat de personalitat, he rigut i he plorat damunt d’un escenari, però per davant de tot he gaudit del teatre i de les persones que també comparteixen aquesta passió. Crec que això, es tingui el criteri que es tingui, també mereix respecte.

Per reflexionar

Una frase amb un gran missatge interior. Ja és hora d'acabar amb falsos mites i creences. La creativitat també te prestigi i és necessària. 

 

Doneu-li un Marussia, a veure què fa!

Deu ser que és principi de setmana i tinc nostàlgia dels dies de festa, però el cas és que vull retre un petit homenatge als diumenges de sofà i televisió, mirant les apassionants carreres de Fòrmula 1.

Què faríem sense aquests monoplaces que ens omplen d’emoció els passius diumenges?  Què faríem sense les picabaralles entre companys d’equip, com la que vam presenciar aquest diumenge entre Vettel i Webber, o sense les cares de preocupació dels dirigents de cada escuderia, en veure que les estratègies no van com voldrien, o com els comentaris poc objectius dels que sembla que només vegin a Fernando Alonso, és a dir, dels que pateixen Alonsorrea?  Què faríem sense els peculiars tocs d’humor d’aquest esport, com el d’aquest passat diumenge, quan Hamilton va anar a saludar als seus antics companys de McLaren? I què faríem, també, sense les boniques imatges que ens deixa cada carrera? Aquells avançaments de vertigen, les catifes de trossos de pneumàtics damunt el circuit, les celebracions dels campions, les fotografies de podi, etc.

Segurament, sense Fòrmula 1 també podríem viure, però als que ens agrada, els que gaudim d’aquest esport, ens encanta passar-nos totes les voltes enganxats al circuït. Aquest esport decora els diumenges, i tot això millora quan també comença la temporada de Moto GP.

Ja n'hi ha prou

L’estupidesa humana pot traspassar límits inimaginables. Sobretot l’estupidesa de molts polítics. És totalment inadmissible que, certs individus, comparin la voluntat dels qui volen ser lliures amb el nazisme. És intolerable que, un energumen, parli darrera un micròfon afirmant que la possible llibertat de Catalunya tindrà unes conseqüències similars al nazisme. A més a més, subratlla que es van generar milions de víctimes, creient-se les mentides i barbaritats que està dient.

Tenim un gran problema. I és que encara hi ha qui no compren que aquí ningú està obligat a votar SÍ si en realitat vol vota NO. Hi ha qui no entén que el dret a decidir és un dels principals i que no assassinarem a ningú duent a terme la consulta d’independència. Hi ha qui encara no ha obert els ulls i no entén la realitat catalana. És evident que tots els catalans no volen ser independents, però també hem de ser conscients que la multitud de l’11-S no va ser casualitat. Que la població voti el que més vulgui, i a partir dels resultats veurem què cal fer. Però, mentrestant, si us plau, que es parin de dir barbaritats que són ofenses per als catalans i per a la Història. 

Un desconegut molt important

Testament d'Arnau Mir de Tost

És curiós que un dels cavallers més importants del segle XI català sigui, encara ara, pràcticament un desconegut. Tot i que cada cop s’investigui més sobre la figura d’Arnau Mir de Tost, encara segueix passant desapercebut dins la història medieval del Principat. No pretenc escriure un post sobre la seva vida, tan sols volia fer-li un petit homenatge, per així, qui vulgui, pugui informar-se sobre la seva persona. Hem de ser conscients que tot el nostre passat és necessari per entendre part del nostre present. El període medieval és de gran importància per entendre la configuració de la nostra terra, dels Comtats catalans, de Catalunya, i només podrem arribar a parlar amb un mínim de propietat sobre ella si ens documentem sobre els nostres orígens. Ja fa anys que Arnau Mir de Tost és un personatge cabdal per mi, per això, malgrat no importi massa posar-ho aquí, em sento realment orgullosa de poder dedicar el meu Treball de Fi de Grau a la seva persona. Val la pena donar-li la importància que mereix. 

Donar la mà a la gravetat

De totes les coses que he fet en aquests anys, n’hi ha que les considero brossa, d’altres ensopegades, algunes autèntiques aventures, unes quantes han estat efímeres, moltes han estat coses de les quals em sento orgullosa, però el millor que he pogut fer ha estat seguir respirant, obrir bé els ulls i les orelles i aprendre que, si volem, ens podem convertir en aquella cascada, lliure i allunyada dels cursos d’aigua artificial, on cada gota cau pel seu propi pes i troba un nou curs després del precipici. 

Bombo i pandereta

Ahir al vespre em va agafar un fort atac de riure. Resulta que, a banda dels polítics que surten per la televisió amb cara angelical per proclamar-se innocents, el senyor Urdangarin deia alguna cosa similar a que s’empobriria injustament. Sí, és clar. Espera que ara venim tots a fer-te teràpia psicològica, per tal que no ens agafis un trauma que et faci caure en el pou més profund. O millor encara, si vols fem una plorada comunitària, per oferir-te suport. Ei! O et dono els pocs estalvis que tinc a la llibreta del banc. Espera, també, que aniré al Tchin-Tchin a comprar unes ulleres noves a la infanta Cristina, cap a la qual mai he tingut res en contra, però que necessita una revisió òptica urgentment. Ara resulta que cap de les esposes dels corruptes sap res. Ahir, per la radio vaig sentir un acudit molt bo, el qual ja havia vist fent un passeig per Twitter. L’acudit deia això: La mujer de Bárcenas no sabía nada. La de Urdangarin no sabía nada. La de J. Muñoz no sabía nada. La mía se entera de todo, soy gilipollas. (Miguel Ángel Román). En definitiva, aquí, com en gairebé totes les situacions, quan les coses van bé tot és ji-ji-ja-ja, però quan les coses van mal dades tothom es vol rentar les mans i ningú és culpable de res. Sí, bé, estem entrenats per predicar la nostra innocència. Ajudeu al senyor Urdangarin, ajudeu-lo, que pobre ens caurà a la ruïna. Mira que em queia bé de petita, per allò que és de Zumarraga, poble amb el qual m’uneixen lligams familiars, però tot anava molt millor quan es dedicava a llençar pilotes a la porteria. S’ha de tenir un bon parell d’ous per dir això després de la que ens està caient! 

Sobren els motius per escriure

Ja feia dies que no passava per aquí, potser massa. De fet, en dies com els d’avui em pregunto per què no hi passo com abans. I per molt que hi penso, se m’acudeixen pocs motius raonables i que tinguin sentit. Fins i tot havia decidit canviar de Bloc, però pensant-ho millor... per què ho hauria de fer? Renuncio a la idea, de la mateixa manera que renuncio a deixar d’abocar en aquesta pàgina el què penso. Hi haurà qui troba una estupidesa fer de l’escriptura alguna cosa més que una simple afició. Hi haurà que se’n riurà perquè això sigui així. Riure’s d’això és actuar com actuen aquells que, en plena infantesa o adolescència, es burlen de les passions dels altres, només perquè són diferents o perquè les troben inútils. Doncs veureu, a mi m’agrada escriure, i m’agrada perquè crec que és una de les activitats més gratificants que existeixen. Quan escrius, i encara més si ho fas a la xarxa, mai saps qui et pot estar llegint. I arriba el dia que reps comentaris i algun e-mail, on algú et diu que el què escrius li agrada i el fa sentir identificat. I en aquell moment penses que continuaràs escrivint, ni que tan sols sigui per intentar fer sentir millor als que et segueixen. Però, conscient que no a tothom li agrada, no obligo a ningú. Jo segueixo aquí, dins la mateixa direcció, qui vulgui ja sap on trobar-me. 

VIA FORA! Valorem els sometents

El passat dijous 10 de gener vaig assistir a l’Assemblea informativa que va celebrar l’equip de govern de l’Ajuntament d’Alcarràs. L’objectiu de dita reunió era informar a la població sobre l’actual situació econòmica al consistori i, per tant, a la vila. Ja d’entrada, aprofito per felicitar a l’equip de govern per la iniciativa, malgrat no estigués d’acord amb algunes coses que es van dir o hi trobés mancances. De fet, aquesta carta neix d’una de les meves desavinences. 

Tenint en compte que durant la xerrada es va fer esment de la seguretat al poble, i també al voluntariat, crec que va faltar fer alguna referència al grup de Sometents local. En la meva opinió, com a grup voluntari que són, els quals també vetllen per la seguretat al nostre poble i terme, mereixen almenys un esment a l’hora de parlar de la situació a la nostra vila. Segles enrere, quan els sometents encara rebien el nom de sagramentals, eren considerats homes qualificats i capaços de defensar les seves propietats. Tenien aquest deure i la gent els confiava la tasca. Davant qualsevol perill la població deia dues paraules màgiques que despertaven l’instint sometent: Via fora! No pretenc treure autoritat ni mèrit als que tenen el deure legal i autoritzat de defensar-nos, però si una cosa tinc clara és que qualsevol ajuntament, sigui del color que sigui, hauria d’intentar fer costat a totes les iniciatives que fossin parides per la seva gent, i encara més si es mostra orgullós del voluntariat d’aquesta. Així doncs, Via fora!, els Sometents també tenen dret a dir la seva. 

Pel respecte als nostres avantpassats

L’art rupestre és un clar atractiu turístic i cultural. La societat se sent atreta pel descobriment de noves coves que amaguen pintures prehistòriques, fet que converteix aquest tipus de troballes en un element de consum massiu. 

L’art paleolític es considera patrimoni fràgil, ja que necessita un tracte especial per les seves característiques. En aquest punt, es necessari qüestionar-se si la socialització i la conservació són compatibles. Si no es té en compte que l’entrada massiva de visitants és nociva pel patrimoni paleolític, pot passar el mateix que es va donar a Covaciella, on l’excés de visitants va ser més perjudicial que el pas de deu mil anys. 

Davant el problema de la destrucció del patrimoni paleolític, s’han adoptat diferents mesures per contrarestar-lo. Portar un control del nombre de visites, obrint les portes a grups més reduïts de gent, potenciant les rèpliques que permeten mostrar als visitants elements fràgils, com són les pintures rupestres, no deixen de ser actuacions que serveixen per reduir el desgast del patrimoni fràgil. Hem de destacar que l’art rupestre s’ha conservat durant milions d’anys en coves gairebé privades de l’accés humà, o en llocs on els factors mediambientals no han actuat com agents nocius.

Però, al marge d’això, hem de tenir en compte el veritable valor de l’art rupestre, una prova exquisida del pas del temps i de la visió que tenia l’Homo sapiens sapiens de tot el que l’envoltava. D’aquesta manera, aquestes troballes contribueixen a la cultura aportant valors i informació, tot i que molts cops es vegin només com elements que serveixen per treure’n benefici econòmic. La conscienciació de la societat, davant el patrimoni fràgil, és totalment necessari per assegurar-ne la seva conservació, ja que aquest patrimoni, un cop és perd, ja no es pot recuperar. També és necessari reflexionar que les futures generacions també tenen el dret de seguir gaudint d’aquest patrimoni arqueològic i que, per tant, és necessari adoptar mesures que ajudin a difondre les troballes i protegir-les al mateix temps.

Segurament, Altamira és una de les coves més conegudes, per la qual passen centenars de persones, moltes de les quals ignoren totalment els riscos als quals és exposada. És per això que s’ha de desenvolupar una important tasca de conscienciació de la societat, fent que d’aquesta manera la gent senti el patrimoni seu i, per tant, que tingui un afany especial per conservar-lo. No ens podem permetre el luxe de deixar morir una part dels nostres orígens, no ens ho podem permetre perquè fer-ho seria enterrar una petita peça que, dia a dia, permet comprendre una mica més el gran engranatge que es fa dir humanitat.