Quin rebombori s’ha muntat perquè Artur Mas va acudir al partit entre la selecció catalana i la d’Hondures! Valgui’m Déu!, com diria en una conversació cara a cara. El fet és que, davant aquesta penosa situació, només puc dir: La gent s’avorreix molt. Em pot explicar algú quin mal va fer Mas a l’acudir al partit? Cap. Ens hauríem de queixar si acudís al partit entre España i alguna altra selecció, però no pas perquè vagi a veure a la selecció del seu país. Perquè, recordo: La selecció de Catalunya és la catalana, i cap més, per molt que l’espanyola estigui farcida de jugadors del Barça. Sempre dic que la identitat catalana s’ha de defensar davant de totes les situacions, i no només de les que ens convenen. Segons la meva opinió, el gest de Mas va ser l’apropiat. CiU és un govern de dretes, nacionalista, però de dretes, i tot i que això cogui a determinats sectors catalanistes, és el partit que governa Catalunya, l’elegit per la majoria dels catalans, i això vol dir alguna cosa. Jo no el jutjaré fins que no pugui argumentar-ho; fins que no pesin més les coses negatives que les coses positives. Si Mas estava assegut entre nacionalistes catalans i simpatitzants de l’alliberament dels presos polítics d’E.T.A és problema seu i ningú ho ha de jutjar. Quan em poso a parlar d’aquests temes sempre tendeixo a introduir-ne de nous, però aquest cop intentaré no fer-ho, em guardo el debat per una altra ocasió. Només diré que: No s’ha de criticar tant als que volen l’alliberament dels etarres i la legalització de certs partits, perquè després resulta que a ells sel’s mira malament, però en els comicis es deixa participar a La Falange Española, un símbol franquista que també hauria d’estar sota terra des del 20 de novembre del 1975. Mas va fer el què havia de fer i punt, tot i que també és cert que sempre n’hi ha que busquen la tonteria més gran del món per girar-se en contra dels seus rivals. 
dijous, 30 de desembre del 2010
Artur Mas: Entre independentistes catalans i simpatitzants dels presos polítics d'E.T.A
Quin rebombori s’ha muntat perquè Artur Mas va acudir al partit entre la selecció catalana i la d’Hondures! Valgui’m Déu!, com diria en una conversació cara a cara. El fet és que, davant aquesta penosa situació, només puc dir: La gent s’avorreix molt. Em pot explicar algú quin mal va fer Mas a l’acudir al partit? Cap. Ens hauríem de queixar si acudís al partit entre España i alguna altra selecció, però no pas perquè vagi a veure a la selecció del seu país. Perquè, recordo: La selecció de Catalunya és la catalana, i cap més, per molt que l’espanyola estigui farcida de jugadors del Barça. Sempre dic que la identitat catalana s’ha de defensar davant de totes les situacions, i no només de les que ens convenen. Segons la meva opinió, el gest de Mas va ser l’apropiat. CiU és un govern de dretes, nacionalista, però de dretes, i tot i que això cogui a determinats sectors catalanistes, és el partit que governa Catalunya, l’elegit per la majoria dels catalans, i això vol dir alguna cosa. Jo no el jutjaré fins que no pugui argumentar-ho; fins que no pesin més les coses negatives que les coses positives. Si Mas estava assegut entre nacionalistes catalans i simpatitzants de l’alliberament dels presos polítics d’E.T.A és problema seu i ningú ho ha de jutjar. Quan em poso a parlar d’aquests temes sempre tendeixo a introduir-ne de nous, però aquest cop intentaré no fer-ho, em guardo el debat per una altra ocasió. Només diré que: No s’ha de criticar tant als que volen l’alliberament dels etarres i la legalització de certs partits, perquè després resulta que a ells sel’s mira malament, però en els comicis es deixa participar a La Falange Española, un símbol franquista que també hauria d’estar sota terra des del 20 de novembre del 1975. Mas va fer el què havia de fer i punt, tot i que també és cert que sempre n’hi ha que busquen la tonteria més gran del món per girar-se en contra dels seus rivals. 
dimecres, 29 de desembre del 2010
Un bonic matí d'hivern
Els dies d’hivern amb sol tenen una llum especial. És una llum que em relaxa i em permet somiar tot i estar desperta. Aquest matí, desprès d’utilitzar l’aixada per treure les males herbes dels voltants de casa, m’he assegut al davant del jardí per descansar una estona. La llum del sol m’oferia una escalfor que no em molestava per res del món, per això he tancat els ulls i he començat a explorar la meva ment. He notat com la meva respiració era cada cop més lenta, però més intensa. Inspirava. Expirava. Inspirava. Expirava. I sense planejar-ho he començat a pensar en totes les coses que m’han passat aquest any; les bones i les dolentes. He acabat la reflexió amb un: Bé, al cap i a la fi son les coses que ens passen les que ens donen forma i fan de nosaltres el què som. La catarsi d’aquests últims dies va força bé. Exteriorment no es nota pràcticament res, però, per dins, la cosa ha canviat, i de manera considerable. Alguns cops, val la pensa saltar-se les senyals de STOP o agafar camins en direcció contrària; alguns cops cal saltar-se les regles de la moral i cal afrontar el què ens passa amb el cap ben alt. Fins on arribaré amb tot això no ho se, només puc dir una cosa: Què bonics son els dies d’hivern si surt el sol. dilluns, 27 de desembre del 2010
Euskadi, maite zaitut!
Existeix un lloc no molt lluny d’aquí que ocupa un espai privilegiat en el meu cor. Es tracta d’un lloc estimat per uns i desprestigiat per altres, però que pot presumir de tenir una forta identitat que el fa digne del seu orgull. Parlo d’Euskal Herria, un paradís terrenal que fa temps que no trepitjo, però que enyoro amb totes les meves forces. Necessito anar-hi ben aviat, per visitar llocs com la meva estimada platja de La Kontxa, i l’Haizearen Orrazia (La Pinta del Vent), entre altres llocs que son un autèntic regal per la vista. Necessito baixar del cotxe a la meitat del port d’Etxegarate per notar el fred que m’indica que quasi he arribat al meu destí. Allí, sigui hivern o estiu, la boira no deixa veure els pics de les muntanyes; allí qualsevol dia d’estiu pot caure aigua gebrada. És un altre món. Recordo un dels anys que hi vam anar durant el mes de juliol, deixant endarrere una Lleida calorosa i sufocant, però només entrar a Guipúzkoa vam veure una boira espessa que recordava als paisatges gèlids de l’hivern. És evident que durant l’estiu, a mesura que avança el dia, la temperatura augmenta i resulta força agradable, però ni punt de comparació amb la calor que coneixem nosaltres. Un altre plaer que no puc deixar escapar quan hi sóc és gaudir d’una bona ració de pinxos. Passejar pel centre de Donosti una tarda de pluja, córrer desesperadament per no mullar-me i entrar en un bar en el qual em rep una barra totalment coberta de pinxos. Mirar-los un per un, sense ser capaç de decidir-me per un o per dos en concret. Però m’he de decidir; tampoc cal abusar, que tot això acaba passant factura. Finalment, agafo els dos que primer em passen pels ulls, i els acompanyo amb un “zurito”; el “txakoli” me’l reservo per a l’hora de dinar. I a gaudir del moment! Sí, això és el que faré quan torni a Euskadi, la meva segona pàtria. Això i gaudir del paisatge, la família i la cultura que val la pena no deixar escapar. Hi tornaré aviat, i si vols pots venir amb mi, no et diré pas que no si promets fer-me somriure. diumenge, 26 de desembre del 2010
A la nit de Nadal li "fotem xixa"!
Ja fa tres anys que el 26 de desembre no sóc persona. Em llevo i em passo tot el dia lluitant contra una sensació de cansament que no sé com treure’m de sobre. Això em passa perquè estic part de la nit de Nadal saltant i cantant com una boja, cosa que no va gens malament, tenint en compte que en dies com aquests el que més es fa és menjar. El cas és que ahir vam anar al concert de Pastorets Rock al Cotton i, com sempre, allò va ser una autèntica festa. Feia mesos que no gaudia del seu espectacle, i com molt bé va dir la Isa: Necessitava una dosi de Pastorets. Què bé ens ho vam passar! Vaig gaudir amb totes les cançons, però em vaig tornar boja amb “Sóc de l’oest” i “El bandoler”. Sens dubte son un d’aquells grups que alegren les nits de festa, reivindicant, a cada instant, la nostra terra. Ja fa uns anyets que intentem anar als quasi tots els concerts que fan per Lleida i esperem tenir Pastorets Rock per molts anys!dissabte, 25 de desembre del 2010
L'orgull i la satisfacció del rei
Amb els dies de Nadal arriben les llums de colors pels carrers, les nadales a l’exterior d’algunes tendes, les prestatgeries dels supermercats plenes de polvorons i torrons, els menjars que duren hores i hores i, entre altres coses, el missatge del rei.
Cada any, la nit del 24 de desembre, apareix a les pantalles per dir coses que tenen més de mentida que no pas de veritat. A casa meva no el mirem mai, però per molt que l’intentis esquivar, en qualsevol lloc et pot aparèixer de nou, com si fos la cosa més important del món. Però, bé, sóc conscient que existeix gent que quan veuen al rei a la televisió li ofereixen una copa de cava en la distància, venerant-lo per fer possible una Espanya “rica y fuerte”. Ahir ho comentava amb una gran amiga meva, i les dues vam acabar dient el què suposo que diu molta gent: No sé perquè collons el posen, si total no serveix per res. De què ens serveix que aquest home ens digui que tot és del color de rosa si nosaltres sabem que ens les tocarà passar putes? Sigui com sigui, m’ofèn bastant veure que a TV3 el posen, una nit com la d’ahir aquesta cadena que tant m’agrada per uns quants punts. No li veig el sentit. Fins fa poc l’única televisió de l’Estat que no l’emetia era l’etb, la televisió autonòmica d’Euskadi, però quan va entrar el senyor Patxi López al govern, un socialista demagog que en ocasions és pitjor que alguns espècimens del PP, la cosa va canviar i ara ja tenen el rei a casa. Però, bé, què hi voleu fer? L’única solució és canviar de cadena i, en el pitjor/millor dels casos, tancar-la. I per avui res més, espero que tingueu un bon dinar de Nadal i que quedeu ben tips. Jo espero fer-ho.
Cada any, la nit del 24 de desembre, apareix a les pantalles per dir coses que tenen més de mentida que no pas de veritat. A casa meva no el mirem mai, però per molt que l’intentis esquivar, en qualsevol lloc et pot aparèixer de nou, com si fos la cosa més important del món. Però, bé, sóc conscient que existeix gent que quan veuen al rei a la televisió li ofereixen una copa de cava en la distància, venerant-lo per fer possible una Espanya “rica y fuerte”. Ahir ho comentava amb una gran amiga meva, i les dues vam acabar dient el què suposo que diu molta gent: No sé perquè collons el posen, si total no serveix per res. De què ens serveix que aquest home ens digui que tot és del color de rosa si nosaltres sabem que ens les tocarà passar putes? Sigui com sigui, m’ofèn bastant veure que a TV3 el posen, una nit com la d’ahir aquesta cadena que tant m’agrada per uns quants punts. No li veig el sentit. Fins fa poc l’única televisió de l’Estat que no l’emetia era l’etb, la televisió autonòmica d’Euskadi, però quan va entrar el senyor Patxi López al govern, un socialista demagog que en ocasions és pitjor que alguns espècimens del PP, la cosa va canviar i ara ja tenen el rei a casa. Però, bé, què hi voleu fer? L’única solució és canviar de cadena i, en el pitjor/millor dels casos, tancar-la. I per avui res més, espero que tingueu un bon dinar de Nadal i que quedeu ben tips. Jo espero fer-ho.
divendres, 24 de desembre del 2010
"Que cada nit sigui la més bella"
Aquests dies he estat una mica enfeinada i no he pogut dedicar massa temps al bloc, però avui us dedico part dels meus minuts per desitjar-vos un bon Nadal i un feliç 2011. Espero que sigueu feliços, no només en aquests dies, en els quals tots estem una mica més melangiosos que la resta de l’any, sinó cada dia. Us envio tones de somnis, somriures, amor, amistat, salut, i felicitat, sobretot molta felicitat. Aprofitant l'ocasió, us deixo una cançó nadalenca preciosa. BONES FESTES!
diumenge, 19 de desembre del 2010
"El teu silenci forma part d'aquesta història"
Pensar acostuma a ser un dels meus passatemps preferits, i sovint em passo alguns minuts rumiant com t'ho podria dir perquè em fos senzill i a la vegada et fos entenedor. Penso i penso, però mai sé com fer-ho, ja que en el fons és una cosa que em fa molta por. Em fa por la teva reacció, però suposo que ja arribarà el dia en el qual plantaré cara als meus temors i t’ho diré tot: que t’estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne, potser portant les coses a l’extrem, per això quan no hi ets les altres coses no m’importen. Avui tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre tu, però com que no sabia com convertir en paraules la major part dels meus sentiments, he decidit utilitzar aquesta tècnica que ja he utilitzat en un altra ocasió. Vull que sàpigues que t’estimo, però sobretot que et valoro com a persona, com amic, perquè sí, perquè quan estic amb tu hi ha tanta llum que tot és més clar. Quants més dies passen més difícil sembla esborrar tot el que un dia vaig començar a sentir per tu, però ho he de fer, perquè sí, perquè sinó mai seré capaç d’estar prop teu sense parar de pensar que ets tu a qui vull ensenyar tot el que sóc. És un error mesclar amistat amb amor, això ja ho sé, però com no estimar-te si has omplert tan sovint la buidor dels meus mots? Com no estimar-te si m’has regalat tants bons moments? Quan em parles no puc deixar de mirar-te embadalida, mentre em dic a mi mateixa: Parla’m de la pluja que ha plogut, d’imatges molles als miralls damunt l’asfalt, parla’m del que vulguis, però segueix, que em sembla que m’he enamorat. Malgrat tot això, per desgràcia, l’esfera gira recordant-nos que tot és fugaç, que la vida se’ns escapa com la sorra entre les mans, i desprès de cada conversa te’n vas, i els records que em fan somriure se’n van amb tu, maltractant el present i el futur. I cada cop que et trobo a faltar, com ho estic fent ara, entre llàgrimes i sentiments que molts cops no surten a l’exterior, penso: quina sort tenir cançons per explicar-te que a vegades sóc al fons. Per acabar, només vull que sàpigues una cosa més: Aquest any nou el rebré brindant per tu, per mi i per tot el que tindrem. *Cursiva: fragments de cançons.
dijous, 16 de desembre del 2010
El bressol d'Arnau Mir de Tost
Estudiar Historia et fa créixer com a persona, o almenys això penso. Si el professor és com pertoca, t’empeny a reflexionar sobre aspectes que han estat importants en el passat i que en l’actualitat encara tenen certa repercussió. Sempre he dit que el meu període preferit és l’Edat Mitjana, ignorant per complet les argumentacions que afirmen que és una època fosca, d’endarreriment per a la humanitat.Últimament, estudiar Edat Mitjana és sinònim d’estudiar Arnau Mir de Tost, i això m’encanta. Em vaig topar amb el seu nom quasi per casualitat, ignorant per complet que amb el temps es convertiria amb un dels personatges més importants de la Catalunya, però sobretot de la Lleida, medieval. Vaig començar a buscar informació sobre ell, en una època en la qual teclejar el nom d’Arnau Mir de Tost al buscador no oferia massa resultats. Eren pocs els estudis realitzats sobre la figura d’aquest emblemàtic cavaller, o almenys jo no en trobava massa. Ara, de sobte, a la universitat quasi cada dia sentim el nom d’Arnau Mir de Tost, i us asseguro que escoltar-lo produeix en mi una sensació estranya, però agradable a la vegada. És com allò de: Qui ho anava a dir? Per fi té el valor que tant es mereix. És importantíssim saber que sense aquest personatge, la historia de Catalunya segurament no seria exactament la mateixa. Malgrat tot això, son pocs els que saben que Mir de Tost prové de la vall de Tost, una vall pràcticament desconeguda per mi, a la qual em van invitar amb molta amabilitat deu fer cosa d’un any. Encara no he trobat el moment adequat per anar-hi, però en tinc moltes ganes. En sé poca cosa, però m’apeteix dir que no crec que mereixi l’anonimat que pateix en l’actualitat. Sovint en tenim prou am coses banals, i és llavors quan deixem morir racons de la historia que haurien d’estar vius per sempre més. Això mereix una reflexió urgent.
Aquí us deixo l’enllaç d’un bloc que tracta sobre la vall de Tost:
dimarts, 14 de desembre del 2010
Salvem les festes de foc!
La bona política està en crisi, i remarco això de “bona”. Vivim en un període en el qual els polítics es posen en mig de temes que no els pertoquen, tan sols per lliurar-se durant un temps de temes que sí que haurien de ser del seu interès, però que no saben com solucionar. Fa un temps, a Catalunya es van prohibir les corrides de braus, argumentant que eren actes de tortura per als animals. No puc dir que estigui totalment en contra d’aquesta decisió, ja que, tenint en compte que els braus formen part de la imatge d’Espanya, en part ho recolzo. Però el que no entenc és que no es prohibeixin les festes amb braus embolats. Si les corrides de braus son sinònim de tortura, com pot ser que veure un animal amb foc a les banyes no es miri de la mateixa manera? Posats a lluitar contra el maltractament i la tortura animal, per què no prohibim els zoològics, on els animals viuen empresonats en un medi que no és el seu. En mig de tantes prohibicions, hi ha qui diu que els diables, per exemple, també s’han de prohibir, pel tema del foc, evidentment, ja que de maltractament animal no n’existeix cap. En aquests moments, la cultura catalana es veu amenaçada. Existeix el desig de prohibir les festes de foc, per part d’una colla d’il·luminats que ja no saben que inventar-se. Fa uns mesos vam viure la mateixa història amb el tema dels castellers, encara rai que ara son Patrimoni de la Humanitat. Europa i Espanya no reconeixen la cultura catalana i, com a conseqüència, aquesta es troba en perill. Espanya no ens recolzarà, perquè, ja se sap, la relació entre Espanya i Catalunya és com allò de: “Ni contigo, ni sin ti.” No volen deixar-nos lluir la nostra pròpia identitat, però tampoc ens deixen marxar, perquè saben que necessiten els nostres diners i els nostres serveis. Com han d’assimilar l’Aznar i el rei que Espanya ja no posseeix la seva estació d’esquí preferida? Bé, això no venia al cas, però tenia ganes de dir-ho. Aquest afany per prohibir les festes de foc per part d’alguns es pot interpretar com la reacció a la prohibició de les corrides de braus, però, tot i saber que els polítics catalans van cometre un possible error, no penso recolzar una iniciativa que pretén atacar la meva cultura: la catalana. Fa segles que els catalans gaudim amb les festes de foc, si n’hi ha que no ho volen reconèixer, que no ho facin, però hem de tenir clara una cosa: Si nosaltres no lluitem per les nostres festes i la nostra cultura, ningú ho farà. Aquí us deixo un fragment de la Directiva 2007/23/CE, crec que és un fragment clau: "El uso de artículos pirotécnicos y, más concretamente, eluso de artificios de pirotecnia va íntimamente ligado acostumbres y tradiciones culturales sensiblemente diver-gentes en los diversos Estados miembros. Ello hacenecesario que se permita a los Estados miembros adoptarmedidas para limitar la utilización o la venta al público dedeterminadas categorías de artificios de pirotecnia porrazones de seguridad pública u otras."
dilluns, 13 de desembre del 2010
Cròniques de dilluns: Un dia qualsevol
Mira que en son de pesats els dilluns! Sempre em passa el mateix. Durant la setmana penso: Que bé! Aquest cap de setmana descansaré i em treure feina de sobre. Però arriba el dilluns al matí i penso: Aquest cap de setmana he fet de tot, menys descansar i fer feina. Llavors, per consolar-me, penso: Bah! Aprofita ara que ets jove, que tot això hi ha un dia que s’acaba. Però quan arribo a la universitat i detecto que els meus ulls es van tancant a mesura que passen els minuts, no hi ha consol que valgui. Em foto de mala llet i em dic: Ruc, més que ruc! El pròxim cap de setmana dorm més. Però, bé, aquest no deixa de ser un d’aquells propòsits que mai es compleixen.El fet és que el dia d’avui ha set una mica pesat. He fet el mateix de cada dilluns: llevar-me d’hora, arreglar-me, esmorzar i anar a la universitat, desprès de patir l’avançament suïcida per la dreta d’un conductor que no sap que els Mercedes-Benz son una joia i que s’han de tractar amb molt d’amor. Sempre hi ha gent que té el cap buit, o ple, però de matèria inútil. A la universitat les classes han anat com sempre, apunts i més apunts, els quals seran els culpables dels meus mal sons dels pròxims dies.
Ara estic enclaustrada a la biblioteca, intentant fer alguna cosa de profit, i esperant que sigui l’hora d’anar a teatre, ja que aquesta setmana em fet un petit canvi en els dies d’assaig. I bé, avui ja poso punt i final, encara em queda llegir un capítol del llibre “La era del Imperio”, del senyor Hobsbawm. Que tingueu una feliç setmana!
diumenge, 12 de desembre del 2010
Primer informe sobre estadístiques: Satisfeta és poc!
La tecnologia de Blogger va millorant i poc a poc va oferint nous serveis que en permeten fer un bloc millor. Avui he decidit mirar l’espai que dedica a les estadístiques del bloc. M’ha semblat interessant veure quines son les deu entrades més visitades. El resultat m’ha sorprès, és per això que el vull compartir amb vosaltres. De fet, si no fos per vosaltres aquestes estadístiques no tindrien massa sentit. Aquí us poso les entrades més populars, de més a menys.
Amiga dels meus amics
http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/09/amiga-dels-meus-amics-amiga-de-mis.html
Cesk Freixas: Cançons per una Catalunya lliure/ Cesk Freixas: Canciones por una Catalunya libre
http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/07/cesk-freixas-cancons-per-una-catalunya.html
http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/07/cesk-freixas-cancons-per-una-catalunya.html
¿Como explicalo?
¡La Roja no es mi selección!
Per què estàs tant bo? http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/12/per-que-estas-tant-bo.html
A veces, la vida es injusta
http://edurnezermoduz.blogspot.com/2009/07/veces-la-vida-es-injusta.html
http://edurnezermoduz.blogspot.com/2009/07/veces-la-vida-es-injusta.html
Mis 10 hombres atractivos
Arnau Mir de Tost, el Cid de las tierras de Lleida
Període de catarsi amb l’Albert Om SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM/ SOMOS UNA NACIÓN. NOSOTROS DECIDIMOS
Però això no és tot. La calitat de les estadístiques ha millorat tant, que fins i tot es pot veure de quines zones del món et visiten. La zona que més destaca és Espanya. Però el que més m’ha sorprès és que aquest bloc també rep força visites d’usuaris de l’oest i el sud d’Amèrica del Nord. Finalment, rep alguna visita de zones com Amèrica Central, la zona sud d’Amèrica del Sud i d'Itàlia. Així doncs, no se ben bé què dir, m’he quedat sorpresa i només puc dir: MOLTES GRÀCIES!
dimecres, 8 de desembre del 2010
Ho tornaria a fer
Et necessitava, ara ja no tant. No suportava estar ni un sol dia sense veure’t, ara, en canvi, sóc capaç de somriure tot i que tu estiguis lluny. Temps enrere mirava el futur amb por, no sabia si seria capaç d’acostumar-me a la teva absència, ara he pogut veure que és possible recordar i estimar algú tot i que estigui lluny de tu, sabent que ell segueix amb la seva vida de la mateixa manera que tu segueixes amb la teva. Et vaig estimar com no he tornat a estimar a ningú, tot i que, com sempre dic, no crec que el verb estimar mereixi estar en passat. Tu ets dels únics elements del meu passat que no intentaré destruir amb la meva catarsi; no t’ho mereixes. Tu no vas fer res malament, no mereixes el meu odi, vaig ser jo la que es va enamorar de tu, pensant que seria un amor adolescent, un amor d’aquells que tenen més apreci que no pas amor, però no va ser així. No vaig posar el fre, ho se, vaig deixar que passessin els anys i quasi no em vaig esforçar en dir-me a mi mateixa: Que no ho veus? Que no veus que això no porta enlloc? Però desprès de quasi vuit anys m’ho vaig plantejar, i vaig pensar que, evidentment, l’amor per tu no podia ser altra cosa que un amor prohibit, un amor d’aquells que et marquen per sempre, d’aquells que et fan tremolar quan els recordes, d’aquells que no saps com oblidar, perquè tenen tanta força que et retornen en qualsevol moment. No se què en pensaré d’aquí uns anys, ni tan sols d’aquí a uns mesos, només se que, desprès de tot, no em penedeixo d’haver-te estimat d’aquesta manera; les bogeries que he fet per tu formen part dels meus millors records. dimarts, 7 de desembre del 2010
Per què estàs tant bo?
Ja portava massa dies dient que tindries el plaer de ser el protagonista en un dels meus posts. Doncs bé, aquí el tens, un post per a tu solet, i per a tothom que ho entengui. He estat pensant una bona estona quin seria el començament ideal, i no n’he tret l’aigua clara. Sempre em passa el mateix, com més m’esforço en los coses, més em costen. Espero que un cop l’hagis llegit no et posis a plorar, que ja se que en saps molt, de la mateixa manera que també saps posar cara de pena darrere la reixa de les finestres, mentre implores que no et deixin sol, que la vida és cruel en solitud i que 100kg de llaminadures no son res comparat amb la companyia de dos “xiques” ben guapes. També se que saps que nosaltres sabem que necessites ben poc per posar-te roig com un tomàquet, aquesta és la teva perdició, i sovint sabem que som cruels, però ens agrada tant fer-te passar una mala estona! Malgrat tot això, i deixant de banda el maltractament psicològic, vull que reconeguis una cosa: n’hi ha que pagarien per estar en el teu lloc, sempre envoltat de dones, i guapes! Ets el noi del “Sí”, i això ens preocupa. Pensa que en aquesta vida sempre hi ha moments en els que has d’aprendre a dir que “No”, sinó corres perill, ja m’entens. Creu-me, nosaltres t’aconsellem pensant només en el teu bé. M’agradaria posar moltes més coses, però crec que això ja seria entrar en temes massa surrealistes, i això seria deixar constància de que sí, que com molt bé dius, sóc rara, però tothom que em coneix sap que sóc una noia completament normal. I no em portis la contrària, si us plau. Només vull dir al món sencer que: Si algun dia esteu travessant un pas de vianants i veieu un Ford Focus blau, disminuint la velocitat per parar i deixar-vos passar, si sentiu el soroll estrident d’un clàxon, si us plau, no mireu malament a la conductora, demaneu explicacions a l’exemplar masculí que està assegut al lloc del copilot. Si veieu el mateix cotxe circulant amb les llums d’avaria, feu el mateix. En fi, fins aquí puc explicar. Per cert, ja saps que t’has de sentir afalagat pel sol fet de tenir un post en aquest bloc només per tu. Com ja t’he dit avui, espero que m’invitis a una cervesa per agrair-m’ho. Ah! El títol no podia ser un altre. Bones tardes!
dilluns, 6 de desembre del 2010
Període de catarsi amb l'Albert Om
Doncs, què voleu que us digui? Acabo de veure l’anunci de El convidat, a TV3, i no puc deixar de pensar que no m’importaria que l’Albert Om es presentés a casa meva amb la seva maleta. M’encanta aquest home! No arriba al punt del Hugh Laurie, però si ara tornès a fer una llista dels meus homes interessants, segur que seria una nova incorporació. Ara hi he pensat, estaria bé fer una nova llista. Ara que estic posada de ple en la meva fase de Catarsis, segurament no tots els exemplars tindrien més de trenta anys. Ah! Vosaltres encara no ho sabeu, però uns dels punts de la meva Catarsi és: Aprendre a veure que no cal imposar una edat per fixar-me en algú del sexe masculí. De moment, sí, bé, funciona. M’he pres amb moltes ganes això de la catarsi, i intentaré dur a terme tots els punts que m’he proposat. I tornant al tema d’abans, no m’importaria passar el pont am l’Albert Om. El trobo interessant, i sexy, perquè no? Sobretot quan porta texans i una camisa blanca. I el seu cabell... Mondiééééé, com acostumo a dir quan veig alguna cosa que em meravella: Gris, curt, mig despentinat, perfecte! Potser ara us esteu preguntant: I no deia que la barba era indispensable per a que li agradés un home? Doncs bé, abans sí, ara ja no. Sí, sí, coses de la meva purificació de l’ànima. A més, l’Albert Om és d’aquells homes als quals la barba no els hi quedaria massa bé. Té la cara massa fineta. Ja no faig la carta als Reis, però potser aquest any hi torno. Em demanaré una visita de l’Albert Om, donat que el meu gran amor platònic està massa lluny, i que segurament els Reis Mags d’Orient no ho podrien assolir. dijous, 2 de desembre del 2010
Necessito...temps
És possible que necessiti un canvi, o almenys un reset. Durant aquests últims mesos, m’he omplert de coses que no m’han servit de gran cosa. El 2010 m’ha cremat, i per això vull que acabi, per veure si amb ell també marxa tot el què em fa nosa. Ara per ara, necessito espai, temps per decidir quines coses de les que ara tinc son realment necessàries. No és que m’aparti del món per un temps, és només que necessito ordenar els meus sentiments. En moments difícils saps el què necessites i el què no. Ara només vull una cosa: Recuperar l’Edurne d’abans, trencant amb part del que m’ha portat aquest any. De moment, he pogut veure que he dut a l’extrem moltes coses que en realitat no han resultat ser tant importants. També cal dir que per oblidar algunes coses m’he aferrat a altres, sense obtenir cap resultat que em faci pensar: Ha funcionat. Ja se que queda poc perquè acabi l’any, però em vull anticipar als propòsits d’any nou, intentant començar de nou en alguns aspectes. Se que ara sembla que estigui en un altre món, de fet pot ser que hi sigui, buscant allò que em falta per intentar entendre tot el que esta canviant dins meu, però no patiu, amb l’any nou tornarà l’antiga Edurne. dilluns, 29 de novembre del 2010
Cròniques de dilluns: Entre el canvi de govern i el fanatisme del clàssic
Aquest mati, m’ha costat aixecar-me; estava tant bé dins del llit, que no volia destapar-me per res del món. Al final, he estat quasi mitja hora passant l’estona dins el llit, gaudint de la delícia que suposa estar ben tapadeta quan saps que a fora fa un fred que pela. M’he aixecat amb l’hora al cul, però he tingut temps de tot, penseu que jo no inverteixo massa temps pentinant-me. El dia d’avui ha estat marcat pel canvi de govern a Catalunya, i és que Montilla deixa pas a Artur Mas i a tot l’equip de CiU. Malgrat tot això, la política ha compartit escenari amb la impaciència i la passió que causa el clàssic Barça-Madrid. A mi m’importa bastant poc, però, segurament, a partir de les nou de la nit, els carrers quedaran deserts de gent. A la universitat no ha passat res que surti de la rutina, això sí, he rigut molt, tot i que, en realitat, això ja és el nostre pa de cada dia. Quan he arribat a casa, he vist que ja li havien donat l’alta a l’avi. M’he posat contenta. He dinat com si tingués pressa, tenia molta gana, i he fet petar la xerrada una estoneta amb els de casa. Desprès he marxat per anar a fer uns encàrrecs. La feina se m’ha acumulat, i al final he acabat arribant tard a la cita amb la Isabel(ó), que ja m’esperava al bar amb el got mig buit i una mirada d’aquelles que diuen: Arribes a tardar una mica més i no cal que vinguis, Edutine. Però, bah!, ho tenia tot controlat, i al final hem fet feina. Sí, hem quedat al bar per fer un treball, ja que a la biblioteca, en teoria, no es pot parlar ni causar escàndol, i sort que ens hem quedat al bar, perquè d’escàndol n’hem fet una bona estona. Ara estic assentada davant del PC, notant com el cansament em devora les ganes de fer alguna cosa de profit, i escoltant com dos dels grans equips de futbol, i alguns fanàtics, fan malbé el que podria ser una gran festa per al món de l’esport. Quina llàstima! Que tingueu una feliç setmana. diumenge, 28 de novembre del 2010
Ets i seràs un cabessudo!
Avui ai nat a votar i mai trobat amb l’Agnasio. Feie dies que no el veia, però continue tant cabessudo com sempre. I Pepero! Quan m’ha vist m’ha saludat, amb poques ganes, per això. Llavonses m’han vingut a la ment los matins de ia fa casi corantanys, quan cada dia el veia passar per davant del tros anquell amotet que casi necesitave pedals per córrer. Cada dia pujave al mas a fer fenyotes, i quan baixave cap al poble es passave les hores al bar; ere juador, lo molt cabró. Això em foteie de mala llet. Si jo hagués tingut una dona com la que tenie ell, no m’hagués estat tantes hores fora de casa, afededéu que no. La Paquina ere una dona de bandera! Bueno, ancara u és. Ere la pae més guapa de tot Massacoreig. Amb ella mai ai perdut lo contacte, fins fa poc ancara feiem petar la xarrada assentats al Banc del sinofós, però ara fa dies que no hi parlo, ia comense a fer massa fred, i la Paquita sempre ha set propensa als arrofredats. Al cap d’un rato, ha vingut l’Agnasio i m’ha dit: Nai! Com va tot? Ascolta, que vols vindre demà a vere lo Barça-Madrid? Avere si foten bones barrades als madrilenyos! Io no me’n podia avindre. Però què collons buscave aquell cap de ruc? Li ai dit que no, que a io això del futbol no m’ha agradat mai. Vine igual home! Que ara tenim lo Gol TV i allí lo televisen. Va! Que la Paquita mos fotrà una coca de recapte bunísma! Al sentir lo nom de Paquita m’ha canviat la cara. I ell ua notat, parquè m’ha dit: Aaahmigo! Això de vere a la Paquita ia t’agrade més, eh punyetero! L’Agnasio sempre ha sapigut que io estava enamorat de la seua dona, però mai cabrejat igualment, fins que li ai dit: Au va, home! Però que’m dius tu ara? Si has vingut par aufendre, ia pots girar cua. Cagondéu busques tu ara! La barrada te la fotré io a tu si no pares de dir rucades, cabessudo! Total, que s’ha emprenyat i ha marxat sense dir ni “diós!”, però mira, ni falta que fa. Pos claro que m’agrade la Paquita, però quan no pot ser, no pot ser. No vai fotre lo ruc de jove, il fotré ara de vell. Desdeluego que...
dissabte, 27 de novembre del 2010
T'estimo discretament
Últimament, gran part de tot el que m’envolta mostra signes de debilitat i destrucció. He decidit mirar-ho tot fredament, pensant que si la mala sort és forta, jo ho sóc més. Prefereixo no pensar com acabarà tot plegat; prefereixo no preveure el futur. Ahir, el cel era net i clar, completament blau, sense cap taca difuminada que trenqués la seva homogeneïtat. La claror típica dels dies de primavera contrastava amb el paisatge de tardor, i la seva mescla em donava la sensació de pau i tranquil·litat. Potser per això, en una de les classes d’ahir, em vaig quedar una bona estona pensant en coses que no tenien res a veure amb la matèria. Llavors em vas venir a la ment. Se que m’has guanyat perquè, sense adonar-te’n, m’has donat força i somriures, els justos per lluitar contra la situació un pèl amarga per la qual estic passant. Tampoc sé que dir-te, ja que en el fons estic força confosa i no sé que pensar. Ja fa dies que hi penso i, tot i que no n’acabo de treure l’aigua clara, crec que la meva situació amorosa està començant a canviar. Algun dia descobriràs fins a quin punt tu n’ets el culpable. Fins aleshores seré discreta, com sempre. dimecres, 24 de novembre del 2010
Déu, te la tinc jurada
Bé, en realitat, parlar-te pot ser un acte una mica hipòcrita per la meva part, donat que en teoria no crec en tu. Malgrat tot això, i deixant una mica de banda el meu orgull, em ve de gust dir-te unes quantes coses. M’agrada ser sincera, per això començaré dient que no ets altra cosa que un cabró, egocèntric i egoísta que juga amb tots nosaltres; donant pel cul tant als que creuen en tu com als que no hi creuen. És per això que, en veure que el meu final ha de ser igual al de tothom, fa uns anys vaig decidir no invertir ni un segon més en creure en algú que mai he vist, és a dir: tu. Si fossis tant just i bo, no faries part del que fas. No t’emportaries a bones persones deixant el món infectat de fills de puta, parlant clar, ni tampoc permetries altres injustícies. Ja fa massa dies que no paro de veure penúries, la majoria d’elles alienes a mi, però això no vol dir que no m’afectin o no em facin reflexionar. En pocs dies el meu odi per tu ha augmentat per mil, i ja és dir. Ho veus? Dec ser una autèntica hipòcrita, ja que, si no crec en tu, per què dimonis t’he d’odiar? I encara més, per què dimonis he d’estar parlant amb tu? Potser el que passa és que en realitat sí que crec que estàs per allí dalt, però també se que no faràs quasi res de bo, per no dir res, pels meus o per mi mateixa. T’odio, t’odio amb totes les meves forces, i desitjaria topar-me amb tu per poder-te trencar les costelles en qualsevol racó poc il·luminat. M’agradaria veure com sofreixes, com demanes pietat, i encara gaudiria més dient-te que jo, d’això, amb tu no en gasto. Malauradament, mai tindré el plaer de donar-te cops de puny fins que el teu cor pari de bategar, si és que en tens. Només et demano una cosa: Fes amb mi el que vulguis, però deixa en pau als que jo estimo. dilluns, 22 de novembre del 2010
Cròniques de dilluns: Presentació
Els dilluns acostumen a ser feixucs, però, com que també tenen el seu encant, he decidit dedicar-los un apartat en aquest bloc: Cròniques de dilluns. De fet, els dilluns acostumen a ser com cada dia, amb la diferència que sembla que les pestanyes s’enganxin una mica més.Avui m’he llevat a les set del mati, m’he dutxat, m’he vestit i he esmorzat. Quan he estat llesta, he marxat cap a la universitat, ben d’hora, per estalviar-me part de les cues que es fan a partir de les 8:30. Quan estava a punt d’arribar al meu aparcament habitual, he tingut el plaer de veure la cara dels dos primers ineptes del dia. En un cedeix el pas, com la senyal indica i obliga, he cedit el pas, però uns individus de mitjana edat han tocat el clàxon del seu vehicle, volent dir: Au tira, dona! Que no veus que no ve cap cotxe? És per això que també crec que estaven malament de la vista, ja que sí que venien cotxes: tres. Quan he considerat que no era perillós, he posat primera i he deixat endarrere aquells dos caps de cony que encara em dedicaven gestos amb els braços. Pobrets, he pensat. Les classes d’avui han estat entretingudes. M’han passat relativament ràpid. Quan he arribat a casa he dinat, estava afamada, i després he mirat una pel·lícula de l’”Oeste”. Ja fa uns quants dies que després de dinar en miro una, no és que m’apassionin, però les trobo entretingudes, tot i que sovint acabo odiant als bons. A la tarda he pujat a Lleida per anar un moment a la universitat, i quan he tirat cap al poble, després de superar els embussos de les sis de la tarda, m’he trobat al tercer inepte del dia, recordo que els del mati eren dos. Quan he arribat al poble, m’he tancat a la biblioteca, on he contribuït en els deures d’uns noiets que es feien mal fent un exercici de “posa dièresi a...”. Cap al tard, he pujat a l’hospital per veure a l’avi. Sí, últimament la sort no ens acompanya massa. Acomiadaré l’any 2010 amb molt de gust. Ara fa una estona que he sopat, estic rendida, però m’agrada aprofitar la nit, és per això que, tot i saber que em convé dormir unes quantes hores, em quedaré una estoneta més cremant el temps.
Per cert, avui l’he vist, mentre a dins del cotxe sonava: Ayer entré en el hueco donde estás con una excavadora para echarte de mi mundo y encerrarte donde no te pueda ver.
Que tingueu una feliç setmana!
divendres, 19 de novembre del 2010
Tot per una galipàndia
Si fos més jove nostaria aquí aspategat, afededéu que no. Ia n’estic fins als collons d’anquet paio, tot lo dia està per aquí tocant los ous! Cagondé, me venen unes ganes de fotre-li un bardo. Una bona garrotada li fotria io! Dentre a l’habitació a les sis del matí i m’ablaix amb tres o quatre andiccions. Aquet mati, par asmorzar, m’han portat un cafenllet i un melindo astopenc que no se pas d’agon l’hauran tret. Ancara rai que l’anfermera que m’ha portat lo fato foteie un bon popam. Ia s’hagués pogut acotxar ia, així potser li hauria vist lo patacó. Però ni això! Llavonses ha vingut aquell sinforós, lo metxe, abarallà’s amb la pobra noa, parqué m’ha deixat lo braç del suero fet un acsehomo: Tot ple de blaus de les punxades que m’ha fotut. Però ves, què li havia de dir a la pobra mossa? Anquell bragué que fotie! Si fos més jove ia l’acassaria ia! Ere guapa la pudrida, s’asemblae anquella actris que feie les pel·lícules de l’Oeste. Ara no sé com se die... Quan ha marxat, ha vingut lo capellà. Mecasonredéu, quan lai vist m’ha fet aborronar i tot. Ha començat a resar al costat del llit, fins que li ai dit: Nai! Cancara nostic mort, eh! Ia s’haurie pogut quedar a l’iclésia, total, m’ha dit un futimé d’oracions que no havia sentit mai. Ia li ai dit que no calie patir, que per una galipàndia no calie fer tants aspamientos, però m’ha dit que la seua feina ere resar. Mecagondéu quin afaram! Ara, io també amatinaria par anar als hospitals i veure xiques guapes. Ah txiquets! Així se treballe agust. Quan ha marxat li hai dit: “diós!”, però s’ha girat i m’ha mirat amb mala cara. Prou és més majo lo capellà que tenim a Butsènit: les seues misses sí que valen la pena. Ia varàs quan me vega les aurelles, fotré lo cam i no’m veuran més lo pèl. Afededéu que no!
dimecres, 17 de novembre del 2010
Per què enganyar-te?
Et podria dir que per tu mouria muntanyes, però no ho faré. Podria fer veure que m’enlluerna la teva presència, però no et vull enganyar. També podria dir-te que cada nit tanco els ulls pensant en tu, però aquesta encara seria una mentida més greu que l’anterior. En un moment donat, podria dir-te que tu ets el protagonista de tots els meus textos, però no vull donar-te ales. Podria trucar-te per invitar-te a fer un cafè, però quan obro el meu moneder em desmotiva la idea. Podria regalar-te una de les meves mirades; una d’aquelles que només trec en ocasions especials, però no sé si val la pena (mal)gastar-la amb tu. Podria dir-te que m’afalaga que estiguis tant damunt meu, però, bé, darrere de la “m” hi queda millor el verb “emprenyar”. Podria dir-te que no em caus bé, però això seria ser cruel, i potser mentidera, ja que en realitat t’aprecio. Podria dir-te que no trobaràs mai a ningú, però saps de sobra que ho faràs amb facilitat. En fi, podria dir-te un sac de coses que et farien feliç, que et farien pujar al cel, però no ho penso fer, ja que la majoria no serien certes, i, llavors, per la llei de la gravetat acabaries trencant-te les dents contra el terra. No és per res, però tu no ets la persona que busco, si és que en busco alguna. Respectaré els teus motius, les teves ganes i la teva insistència, però espero que tu també respectis el meu espai, la meva exigència i la meva borderia. Fes-me cas, oblida’t de mi, de tots els plans que ja has fet, és probable que mai els puguis dur a terme, almenys amb mi. diumenge, 14 de novembre del 2010
M'agrada acabar somrient
Aquests últims dies tinc els ànims una mica per terra, però, don’t worry! Sempre hi ha temporades pitjors que altres, a més, a mi m’agrada somriure tot i estar una mica xof, així que prometo no perdre el somriure, d’acord? Mentre espero que arribin les dotze de la nit, per veure el nou capítol de Dr.House que no vaig poder veure dimarts passat, estic alimentant el meu masoquisme amorós escoltant cançons que em fan plorar com una nena. Algunes d’aquestes cançons feia molt de temps que no les escoltava, d’altres son ben noves, però això tant se val; les bones lletres sempre fan aflorar els sentiments. Crec que tinc els ulls apunt d’explotar; ja fa massa estona que els estic refregant amb clínex que, tot i portar extractes d’aloe vera, irriten la pell. Moquejo com ho feia de petita, intentant que ningú s’adoni que estic plorant, tot i que ara tu ja ho saps, però m’és igual. Oi que no ho diràs? De tant en tant, tot i que no ho sembli, m’agrada passar nits com la d’avui: Escoltant música i recordant tot el que les lletres de les cançons em retornen. M’agrada notar com les llàgrimes rellisquen per les meves galtes, així penso: Veus, Edurne, ets humana. També plores, saps? El que passa és que no t’agrada que vegin com ho fas, per això ho fas en solitud, per poder treure tot el què t’apeteix i més. I que hi vols fer si en el fons sóc una bleda? Una tova que, de tant en tant, es para a pensar que amb l’amor no té massa sort; que no se sent atreta pels que demostren interès per ella, que no veu a ningú més que no siguin els homes de la seva vida, que mira amb mala cara als que intenten apropar-se a ella, o perquè no els coneix o perquè no pot dissimular la poca simpatia que sent per ells, que va en contra dels models de “tio buenorro” d’avui dia, que sempre pensa: Cony! Jo vull un home amb el que poder parlar de coses veritablement importants, per, si pot ser, tenir un orgasme a cada conversa. ;) I així, poder posar punt i final als textos amb els ulls inflats, però amb un somriure d’orella a orella. FOTO: Una servidora, un dia en el qual vaig deixar sortir els meus dots artístics!
dijous, 11 de novembre del 2010
La dona que tenia un marit fabulós
Ho tenia tot, o almenys això pensava. Casada amb un ric empresari, havia tastat quasi bé tots els plaers de la vida. Gaudia de festes privades en les quals un vi de 3000€ era el producte més barat. Podríem dir que vivia malgastant els diners, comprant coses que en la majoria dels casos no eren més que capritxos. Entrava a les botigues i comprava samarretes a 100€, exactament igual com jo compraria caramels a cinc cèntim d’€. Sempre anava ben vestida, tenia bon gust, i la sort de podar gastar-se molts calers en bones marques. Per ella, els perfums convencionals, per molt famosos que fossin, es quedaven curts. S’estimava més passejar l’olor dels perfums més exclusius que el seu marit li portava dels seus viatges de negocis. Des del seu casament, s’havia oblidat del que era treballar. Mirava amb superioritat als que, a causa de la necessitat de diners, invertien gran part del seu temps en treballar. Sovint pensava: “Pobres desgraciats!” Això sí, no pensava el mateix del seu marit. Ell era un prestigiós home de negocis que no s’embrutava les mans treballant. Era feliç amb ell, potser perquè el veia poc, i perquè sempre li regalava alguna cosa que no valia menys de 1000€. Per què negar-ho? Però el què ella no sabia era que si el seu marit feia tot això, era per amagar part de la seva infidelitat. Una infidelitat que ja feia quasi 5 anys que durava, justament els anys que feia que havien augmentat els seus viatges de negocis. Ell marxava a EEUU, però en realitat es passava els dies cardant amb una dependenta de pastisseria molt més jove que ell, en una rústica casa de camp a 30 Km de la ciutat. Marxava dues nits a Madrid, però en cap moment es reunia amb aquell home de negocis que tenia un gran projecte per presentar, sinó que es dedicava a passejar amb la jove dependenta que no necessitava regals exageradament cars per estimar-lo. Però tot això, la seva dona no ho sabia, per això, el dia que el seu marit complia el mig segle d’edat, sabent que era un autèntic llaminer, va decidir sortir de casa per comprar un bon postre a la que, segons ell, era la millor pastisseria de la ciutat. La pastisseria era força elegant, però la dependenta li va semblar un pèl vulgar: Una jove, d’uns 25 anys que no era precisament lletja, però que a primer com d’ull no semblava massa femenina. Va decidir que compraria un Sant Honoré. El seu marit sempre deia que els d’allí estaven boníssims. I mentre la dependenta l’embolicava, per evitar aquell silenci que tant l’incomodava, va començar a explicar-li que era l’aniversari del seu marit i que les llaminadures d’aquella pastisseria li encantaven. Va concloure l’explicació dient: “Tinc un marit fabulós.”. En sentir allò, la noia va esbossar un petit somriure i va dir: “Segur que sí”. La dona rica, i pobra a la vegada, va pagar i va sortir per la porta pensant que amb allò faria content al seu marit, mentre la jove dependenta pensava que aquella nit no podria veure a l’home de negocis que tant estimava. dilluns, 8 de novembre del 2010
Records en companyia de la pluja / Recuerdos en compañía de la lluvia
Sempre seràs una de les estrelles més brillants del cel; sempre. Jo sóc sang de part de la teva sang; sang que sempre passejaré amb molt d’orgull. Van ser pocs els anys que vaig passar al teu costat, però tot i així, cada cop que et mirava sabia que jo era igual que tu. Jo t’estimava, no t’ho deia, però ho feia, i confio en que ho sabies. Si no fos així, maleiria el dia en el que vaig decidir fabricar-me una cuirassa per ocultar els meus sentiments. Te’n vas anar sense dir-me adéu, tot just quan havia començat a tenir-te de veritat. Recordo que en aquell moment no vaig plorar, però al final, tanta tristesa continguda, va esclatar i va fer que plorés com una nena desemparada, com qui plora en saber que mai més podrà tornar a abraçar a qui en el fons li agrada abraçar. Aquesta nit, mentre mirava les fotos que he fet durant la freda i plujosa tarda d’avui, he mirat l’estrella i t’he recordat. I he plorat; de la mateixa manera que ara plora el cel.-------
Siempre serás una de las estrellas más brillantes del cielo; siempre. Yo soy sangre de parte de tu sangre; sangre que siempre pasearé con mucho orgullo. Fueron pocos los años que pasé a tu lado, pero aún así, cada vez que te miraba sabía que yo era igual que tú. Yo te quería, no te lo decía, pero lo hacía, y confío en que lo sabías. Si no fuera así, maldeciría el día en el que decidí fabricarme una coraza para ocultar mis sentimientos. Te fuiste sin decirme adiós, justo cuando había empezado a tenerte de verdad. Recuerdo que en aquel momento no lloré, pero al final, tanta tristeza contenida, estalló e hizo que llorara como una niña desamparada; como quien llora al saber que nunca más podrá volver a abrazar a quien en el fondo le gusta abrazar. Esta noche, mientras miraba las fotos que he hecho durante la fría y lluviosa tarde de hoy, he mirado la estrella y te he recordado. Y he llorado; exactamente cómo ahora llora el cielo.
dimecres, 3 de novembre del 2010
Si vols, no cal que pengis / Si quieres, no hace falta que cuelgues
A vegades ens enamorem de veus; de veus que sovint relacionem amb imatges. Som professionals en vestir i donar forma a les diferents veus que escoltem. Aquesta tarda, quan sortia de casa, ha començat a sonar el mòbil. He mirat el numero i he vist que no era cap que figurés a la meva llista de contactes, però he contestat igualment. A l’altra banda de l’aparell, ha parlat una veu masculina força viril que ha produït en mi una sensació molt estranya. En resum, aquella veu m’ha encantat. Segons ell, era un tal “fontanero”. “Fontanero?”, li he dit jo. Parlava en castellà, i al veure que jo li he contestat en català ha deixat anar un “¿de dónde eres?”. Li he dit que jo era catalana i amb això ja n’ha tingut prou. S’havia equivocat. Doncs quina llàstima! No, fora bromes, aquella veu és una d’aquelles veus que arriben ben al fons. A jutjar per l’accent que tenia, devia ser basc. Sí, segur que era basc. Allò també m’ha agradat. S’ha disculpat un milió de vegades, més o menys, però a mi no m’ha costat res dir-li que no passava res. Tots ens equivoquem algun cop, oi? A mesura que anava parlant amb ell, perquè tot i saber que s’havia equivocat encara ha continuat parlant, me l’imaginava vestit de blanc, amb les mànigues de la camisa arromangades, amb una txapela i amb una destral a les mans, dominada per uns braços ben forts, fent trossets un fort i doble tronc d’arbre. Sí, ho confesso, m’agraden els aizkolaris. Després d’un altre “lo siento”, s’ha acomiadat. Mira que no m’agrada parlar per telèfon, però amb aquella veu a l’altre costat de línia hagués pogut parlar hores senceres. No era la veu del Bubblé, ni la del senyor de la fotografia, però la veu d’aquell suposat basco m’ha captivat.----------
A veces nos enamoramos de voces; de voces que a menudo relacionamos con imágenes. Somos profesionales en vestir y dar forma a las diferentes voces que escuchamos. Esta tarde, cuando salía de casa, ha comenzado a sonar el móvil. He mirado el número y he visto que no firuraba en la lista de contactos, pero he respondido igualmente. Al otro lado del aparato, ha hablado una voz masculina muy viril que ha producido en mí una sensación extraña. En resumen, esa voz me ha encantado. Según él, era un tal "fontanero". "Fontanero?", le he dicho yo. Hablaba en castellano, y al ver que yo le he contestado en catalán ha soltado un "¿de dónde eres?". Le he dicho que yo era catalana y con eso ya ha tenido suficiente. Se había equivocado. ¡Pues qué lástima! No, fuera bromas, esa voz es una de esas voces que llegan muy adentro. A juzgar por el acento que tenía, debía ser vasco. Sí, seguro que era vasco. Eso también me ha gustado. Se ha disculpado un millón de veces, más o menos, pero a mí no me ha costado nada decirle que no pasaba nada. Todos nos equivocamos alguna vez, ¿verdad? Supongo que a medida que iba hablando con él, porque a pesar de saber que se había equivocado ha continuado hablando, me lo imaginaba vestido de blanco, con las mangas de la camisa arremangadas, con una txapela y con un hacha en las manos , dominada por unos brazos fuertes, haciendo trocitos un fuerte y doble tronco de árbol. Sí, lo confieso, me gustan los aizkolaris. Después de otro "lo siento", se ha despedido. Mira que no me gusta hablar por teléfono, pero con esa voz al otro lado de línea hubiese podido hablar horas enteras. No era la voz del Bubblé, ni la del señor de la fotografía, pero la voz de aquel supuesto vasco me ha cautivado.
A veces nos enamoramos de voces; de voces que a menudo relacionamos con imágenes. Somos profesionales en vestir y dar forma a las diferentes voces que escuchamos. Esta tarde, cuando salía de casa, ha comenzado a sonar el móvil. He mirado el número y he visto que no firuraba en la lista de contactos, pero he respondido igualmente. Al otro lado del aparato, ha hablado una voz masculina muy viril que ha producido en mí una sensación extraña. En resumen, esa voz me ha encantado. Según él, era un tal "fontanero". "Fontanero?", le he dicho yo. Hablaba en castellano, y al ver que yo le he contestado en catalán ha soltado un "¿de dónde eres?". Le he dicho que yo era catalana y con eso ya ha tenido suficiente. Se había equivocado. ¡Pues qué lástima! No, fuera bromas, esa voz es una de esas voces que llegan muy adentro. A juzgar por el acento que tenía, debía ser vasco. Sí, seguro que era vasco. Eso también me ha gustado. Se ha disculpado un millón de veces, más o menos, pero a mí no me ha costado nada decirle que no pasaba nada. Todos nos equivocamos alguna vez, ¿verdad? Supongo que a medida que iba hablando con él, porque a pesar de saber que se había equivocado ha continuado hablando, me lo imaginaba vestido de blanco, con las mangas de la camisa arremangadas, con una txapela y con un hacha en las manos , dominada por unos brazos fuertes, haciendo trocitos un fuerte y doble tronco de árbol. Sí, lo confieso, me gustan los aizkolaris. Después de otro "lo siento", se ha despedido. Mira que no me gusta hablar por teléfono, pero con esa voz al otro lado de línea hubiese podido hablar horas enteras. No era la voz del Bubblé, ni la del señor de la fotografía, pero la voz de aquel supuesto vasco me ha cautivado.
divendres, 29 d’octubre del 2010
"You're every line. You're every word."
Avui t’he vist en una cançó. Feia molt de temps que no l’escoltava, però només he necessitat el primer acord per recordar-te. Ja fa uns quants anys que em vaig encapritxar d’ella només perquè, tot i que encara avui no ho entengui, la melodia em recordava a tu. És amb anglès, i t’asseguro que fins fa poc no he entès del tot el que deia, però en realitat l’escoltava com si entengués tot el que el Bublé cantava. Crec que és necessari dir que l’Anglès mai ha estat el meu fort. La qüestió és que avui he escoltat Everything més de deu cops, principalment per dos motius: per veure’t i per alimentar una mica més el meu masoquisme amorós. No vull enganyar-te, per això et diré que ara feia dies que no tenia la necessitat de dedicar-te un text en aquest bloc, però avui no ho he pogut evitar. Diuen que tot torna, i avui tu has tornat. Bé, ho has fet perquè jo t’he deixat, perquè en realitat en tenia ganes. Em tornes molts cops, però en la majoria dels casos intento pensar en altres coses per no caure en un estat de melangia que llavors arrossego tot el sant dia. Avui, però, t’he deixat entrar; en part per comprovar si encara em quedava una mica d’estima per tu. I sí, me’n quedava, i molta. Ja ho veus, entre que hi ha coses que tornen i altres que no canvien, la cosa sembla que no s’acaba mai. Però, bé, m’ha costat anys i panys, però ara ja sé que les coses que no poden ser cal deixar-les anar. Alguns cops, allò de “voler és poder” no es compleix; però en part això també està bé. Mai et guardaré cap rancor, fer-ho seria demostrar que la meva edat cerebral és la d’una nena de quatre anys. Mira, és millor pensar que tu vas néixer piruleta i jo vaig néixer diabètica; he d’aprendre a trobar la dolçor pròpia del teu sucre en altres caramels fets amb maltitol.--------------
Hoy te he visto en una canción. Hacía mucho tiempo que no la escuchaba, pero sólo he necesitado el primer acorde para recordarte. Ya hace unos cuantos años que me encapriché de ella sólo porque, aunque todavía hoy no lo entienda, la melodía me recordaba a ti. Es en Inglés, y te aseguro que hasta hace poco no he entendido del todo lo que decía, pero en realidad la escuchaba como si entendiera todo lo que Bublé cantaba. Creo que es necesario decir que el Inglés nunca ha sido mi fuerte. La cuestión es que hoy he escuchado Everything más de diez veces, principalmente por dos motivos: para verte y para alimentar un poco más mi masoquismo amoroso. No quiero engañarte, por eso te diré que ahora hacía días que no tenía la necesidad de dedicarte un texto en este blog, pero hoy no lo he podido evitar. Dicen que todo vuelve, y hoy tú has vuelto. Bueno, lo has hecho porque yo te he dejado, porque en realidad me apetecia. Me vuelves muchas veces, pero en la mayoría de los casos intento pensar en otras cosas para no caer en un estado de melancolía que entonces arrastro todo el santo día. Hoy, sin embargo, te he dejado entrar; en parte para comprobar si todavía me quedaba un poco de aprecio por ti. Y sí, me quedaba, y mucho. Ya lo ves, entre que hay cosas que vuelven y otras que no cambian, la cosa parece que no acaba nunca. Pero, bueno, me ha costado muchos años, pero ahora ya sé que las cosas que no pueden ser hay que dejarlas marchar. Algunas veces, lo de "querer es poder" no se cumple, pero en parte eso también está bien. Nunca te guardaré rencor, hacerlo sería demostrar que mi edad cerebral es la de una niña de cuatro años. Mira, es mejor pensar que tú naciste piruleta y yo nací diabética, he de aprender a encontrar la dulzura propia de tu azúcar en otros caramelos hechos con maltitol.
dijous, 28 d’octubre del 2010
Ets la meva temptació! / ¡Eres mi tentación!
Ets realment dolç. Massa i tot, diria jo. El dia que et vaig conèixer et vaig qualificar com massa pesant; massa embafador. Però amb els dies, a mesura que et vaig anar provant, vaig veure que en realitat no eres com jo m’havia pensat. Et vas anar convertint en el meu preferit. Malgrat tot això, sóc conscient que en pot haver que son millor que tu, però com que no he provat tots els que existeixen, només et puc dir que ets un dels millors; no m’atreveixo a dir el millor, sempre en puc trobar algun de més suculent. Però en sentir aquestes paraules no vull que et preocupis, tot i que algun dia la meva dèria per tu arribi al seu punt i final, sempre et recordaré com un dels més intensos. No t’ho volia dir així, però mira que n’arribes a estar de bo! Sé que m'he de controlar, que tot i que diguin que el què tu em dones és bo i saludable, en un moment donat tots els excessos son perillosos. Però per molt que ho intenti, si et veig en algun lloc, no paro fins que no ets meu. M’és igual que després entri en una fase de penediment; no hi ha res que es pugui comparar al que sento quan et tinc per mi sola; si t’he de ser sincera, m’agrades tant, que em resultaria difícil compartir-te. Així que ja ho saps, ara ja formes part de mi i ha de passar molt de temps per oblidar-me de tu. Només em queda dir una cosa: Beneït sigui el creador del Coulant de xocolata!--------------
Eres realmente dulce. Demasiado, diría yo. El día que te conocí, te califiqué como demasiado pesado; demasiado empalagoso. Pero con los días, a medida que te fui probando, vi que en realidad no eras como yo me había pensado. Te fuiste convirtiendo en mi preferido. A pesar de todo esto, soy consciente de que haya que son mejores que tú, pero como no he probado todos los que existen, sólo te puedo decir que eres uno de los mejores; no me atrevo a decir el mejor, siempre puedo encontrar alguno más suculento. Pero al oír estas palabras no quiero que te preocupes, aunque algún día mi obsesión por ti llegue a su fin, siempre te recordaré como uno de los más intensos. No te lo quería decir así, ¡pero mira que llegan a estar bueno! Sé que me tengo que controlar, que aunque digan que lo qué tú me das es bueno y saludable, en un momento dado todos los excesos son peligrosos. Pero por mucho que lo intente, si te veo en algún lugar, no paro hasta que no eres mío. Me da igual que luego entre en una fase de arrepentimiento, no hay nada que se pueda comparar a lo que siento cuando te tengo para mí sola; si te he de ser sincera, me gustas tanto, que me resultaría difícil compartirte. Así que ya lo sabes, ahora ya formas parte de mí y tiene que pasar mucho tiempo para que me olvide de ti. Sólo me queda decir una cosa: ¡Bendito sea el creador del Coulant de chocolate!
Eres realmente dulce. Demasiado, diría yo. El día que te conocí, te califiqué como demasiado pesado; demasiado empalagoso. Pero con los días, a medida que te fui probando, vi que en realidad no eras como yo me había pensado. Te fuiste convirtiendo en mi preferido. A pesar de todo esto, soy consciente de que haya que son mejores que tú, pero como no he probado todos los que existen, sólo te puedo decir que eres uno de los mejores; no me atrevo a decir el mejor, siempre puedo encontrar alguno más suculento. Pero al oír estas palabras no quiero que te preocupes, aunque algún día mi obsesión por ti llegue a su fin, siempre te recordaré como uno de los más intensos. No te lo quería decir así, ¡pero mira que llegan a estar bueno! Sé que me tengo que controlar, que aunque digan que lo qué tú me das es bueno y saludable, en un momento dado todos los excesos son peligrosos. Pero por mucho que lo intente, si te veo en algún lugar, no paro hasta que no eres mío. Me da igual que luego entre en una fase de arrepentimiento, no hay nada que se pueda comparar a lo que siento cuando te tengo para mí sola; si te he de ser sincera, me gustas tanto, que me resultaría difícil compartirte. Así que ya lo sabes, ahora ya formas parte de mí y tiene que pasar mucho tiempo para que me olvide de ti. Sólo me queda decir una cosa: ¡Bendito sea el creador del Coulant de chocolate!
dimarts, 26 d’octubre del 2010
Si no sabeu que dir, calleu! / Si no sabéis que decir, ¡callad!
Jo…bé…sí. No sé com començar. No sé com dir que sí, que gracies a algun/a il·luminat/ada, per fi he entès que jo sóc espanyola. Tot aquest temps venerant la meva terra, Catalunya; tot aquest temps portant la meva llengua, el català, allà on vaig; tot aquest temps exigint els drets de la meva terra, i per a què? Doncs, per a res. Ara resulta que tot això ho he fet no sé pas perquè. Com ja diu el meu DNI, jo sóc espanyola; ni catalana, ni polaca, ni merdes. A més, segons alguns, aquest bloc diu això de mi: Sóc espanyola perquè escric en castellà. O no, espera, ho sóc perquè escric en català, per dir: Ep! Sóc catalana!, però després escric en castella/español, per burlar-me de tots els que si que son catalans 100%. Ara entenc perquè a banda de gaudir llegint Pep Coll, Manuel de Pedrolo o el Martí i Pol poeta, també gaudeixo de Lorca, d’Ángel González o Neruda; és clar, perquè sóc espanyola. Perquè quan un/a gaudeix de la lectura o l’escriptura en castellà, passa a burlar-se dels catalans. Sí, definitivament em podeu acusar de ser una mala catalana. Ho sento, és així, sóc una infame perquè després d’escriure en català també ho faig en castellà, perquè, en l’escriptura sóc bilingüe. Ho sento, mereixeu una disculpa, així que si em voleu deixar de llegir, podeu. Us trobaré a faltar, però mai he volgut que la meva escriptura fos la causa de disgustos i ofenses.I què més? Que més voleu que digui, eh? Que no us agrada que escrigui en català i en castellà? Doncs mala sort! Aquest és el meu bloc i, per tant, escric en la llengua que jo vull. Ja en tinc prou d’aquestes tonteries. Sempre amb la mateixa cançoneta: Si tant catalana ets, perquè també escrius en castellà? De veritat encara em d’anar així? De veritat? I després aneu per la vida amb els ulls tapats, ignorant el que de veritat importa; el que de veritat oprimeix a la nostra terra i a la nostra llengua. Apa, descanseu, alimenteu a les vostres neurones, que falta els fa. Ah! I a mi no em cal desintoxicar de res. Només cal lliurar-me de lectors ignorants.
---------
Yo ... bueno ... sí. No sé cómo empezar. No sé cómo decir que sí, que gracias a algún / a iluminado / a, por fin he entendido que yo soy española. Todo este tiempo venerando mi tierra, Cataluña, todo este tiempo llevando mi lengua, el catalán, allí donde iba; todo este tiempo exigiendo los derechos de mi tierra, ¿y para qué? Pues, para nada. Ahora resulta que todo esto lo he hecho no sé porque. Como ya dice mi DNI, yo soy española; ni catalana, ni polaca, ni mierdas. Además, según algunos, este blog dice esto de mí: Soy española porque escribo en castellano. O no, espera, lo soy porque escribo en catalán, para decir: ¡Eh! Soy catalana!, Pero luego escribo en castellano / español, para burlarme de todos los que si que son catalanes 100%. Ahora entiendo porque aparte de disfrutar leyendo Pep Coll, Manuel de Pedrolo o el Martí i Pol poeta, también disfruto de Lorca, de Ángel González o Neruda, claro, porque soy española. Porque cuando un / a disfruta de la lectura o la escritura en castellano, pasa a burlarse de los catalanes. Sí, definitivamente me podéis acusar de ser una mala catalana. Lo siento, es así, soy una infame porque después de escribir en catalán también lo hago en castellano; porque, en la escritura soy bilingüe. Lo siento, merecéis una disculpa, así que si me queréis dejar de leer, podéis. Os echaré de menos, pero nunca quise que mi escritura fuera la causa de disgustos y ofensas. ¿Y qué más?
¿Qué más queréis que diga, eh? Que no os gusta que escriba en catalán y en castellano? ¡Pues mala suerte! Este es mi blog y, por tanto, escribo en la lengua que yo quiero. Ya tengo bastante de estas tonterías. Siempre con la misma canción: Si tan catalana eres, ¿porque también escribes en castellano? ¿De verdad aún tenemos que ir así? ¿De verdad? Y después vais por la vida con los ojos tapados, ignorando lo que de verdad importa, lo que de verdad oprime a nuestra tierra y a nuestra lengua. Venga, descansad, alimentad a vuestras neuronas, que falta les hace. ¡Ah! Y a mí no me hace falta desintoxicarme de nada. Sólo tengo que librarme de lectores ignorantes.
Jo aniré a passar consulta, i tu? / Yo iré a pasar consulta, ¿y tu?
Per fi! Avui arriba a televisió la setena temporada de la sèrie Dr. House, i ve carregada d’escenes molt sensuals (i sexuals). Ho sé perquè vaig veure el primer capítol deu fer cosa d’un mes, en versió original, però alguna cosa vaig captar, que no hi ha res que espavili més que la gana! Jo, que sóc una fan del Hugh Laurie, us dic que em vaig desfer en més d’una ocasió. No sóc molt partidària de seguir sèries de televisió, i encara menys quan passen de la tercera temporada; però aquesta m’ha conquistat, o ha estat el protagonista principal? Bé, sigui el que sigui, la qüestió és que m’encanta. Jo, aquesta nit, dubto que pugui veure el capítol sencer, ja que tinc teatre i no sé a quina hora acabarem. Així doncs, si no sabeu que fer aquesta nit, poseu-se còmodes al sofà i gaudiu del doctor més fred, borde, sarcàstic, cínic, malcarat, però extremadament sexy, de la televisió. Aquí us deixo una fotografia del capítol; pel bé de la meva salut cardíaca no en posaré cap més.
----------
Por fin! Hoy llega a televisión la séptima temporada de la serie Dr. House, y viene cargada de escenas muy sensuales (y sexuales). Lo sé porque vi el primer capítulo hará cosa de un mes, en versión original, pero algo capté, que no hay nada que espabile más que el hambre! Yo, que soy una fan del Hugh Laurie, os digo que me deshice en más de una ocasión. No soy muy partidaria de seguir series de televisión, y menos cuando pasan de la tercera temporada, pero esta me ha conquistado, ¿o ha sido el protagonista principal? Bueno, sea lo que sea, la cuestión es que me encanta. Yo, esta noche, dudo que pueda ver el capítulo entero, ya que tengo teatro y no sé a qué hora acabaremos. Así pues, si no sabéis que hacer esta noche, poneros cómodos en el sofá y disfrutad del doctor más frío, borde, sarcástico, cínico, hosco, pero extremadamente sexy, de la televisión. Aquí os dejo una fotografía del capítulo; por el bien de mi salut cardíaca no pondré ninguna más.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Estimada Tardor / Querido Otoño
Ja ha arribat el temps que tant m’agrada. Segons he sentit i he pogut veure a les notícies, avui ha nevat a bona part del Pirineu navarrès i aragonès. Així doncs, el fred ja és aquí. M’agrada el temps i el paisatge de tardor, i encara més el d’hivern. M’agrada veure que la llar de foc de casa crema de nou, escalfant tota la casa de la forma més tradicional que conec. M’agrada llevar-me i veure una lleu boirina a l’exterior; ja fa uns dos dies que d’es de casa quasi no veig el poble. No és la boira espessa que ben aviat ens farà companyia quasi cada dia, però ja comença a senyalar els dies d’hivern. Aquesta nit, però,no hi ha boira. Mentre em preparava un te roig, he estat una estona observant el poble des de la finestra de la cuina, i l’he divisat perfectament. Clar com en les nits d’estiu. De tota manera, ara ja hem arribat al temps en el qual les paraules que més es repeteixen a casa son: Posa’t una jaqueta. Sempre ha estat així. Però que hi farem, sé que no és del tot normal, però encara m’agrada anar sense jaqueta i amb les mànigues arromangades. Recordo que quan anava a Primària, tenia tots els professors esgarrifats; en recordo un en especial, que molts dies abans de sortir al pati m’esperava a la porta de sortida amb la meva jaqueta a la mà; fins que no me la posava no em deixava sortir. Bé, era una bona tècnica. Quan no em veia me la tornava a treure, però, tssssssss, és un secret. Durant aquests últims dies, en els que els matins son freds, m’agrada recórrer el trajecte fins a la universitat ignorant per complet l’existència de jaquetes. M’agrada inspirar i expirar, observant com de la meva boca surt un baf que em demostra que sí, que fora al carrer comença a fer rasca. Però en el fons això ja ho se, el que passa és que vull gaudir d’aquests matins en els que el fred encara es comporta; ja arribarà el dia que les meves mans demanaran a crits uns guants ben calentons. ---------------
Ya ha llegado el tiempo que tanto me gusta. Según he oído y he podido ver en las noticias, hoy ha nevado en buena parte del Pirineo navarro y aragonés. Así pues, el frío ya está aquí. Me gusta el tiempo y el paisaje de otoño, y aún más el de invierno. Me gusta ver que la chimenea de casa arde de nuevo, calentando toda la casa de la forma más tradicional que conozco. Me gusta levantarme y ver una leve neblina exterior; ya hace unos dos días que des de casa casi no veo el pueblo. No es la niebla espesa que pronto nos hará compañía casi cada día, pero ya empieza a señalar los días de invierno. Esta noche, sin embargo, no hay niebla. Mientras me preparaba un te rojo, he estado un rato observando el pueblo desde la ventana de la cocina, y lo he divisado perfectamente. Claro como en las noches de verano. De todas formas, ahora ya hemos llegado al tiempo en el que las palabras que más se repiten en casa son: Ponte una chaqueta. Siempre ha sido así. Pero que le vamos a hacer, sé que no es del todo normal, pero aún me gusta ir sin chaqueta y con las mangas arremangadas. Recuerdo que cuando iba a Primaria, tenía a todos los profesores horrorizados; recuerdo uno en especial, que muchos días antes de salir al patio me esperaba en la puerta de salida con mi chaqueta en la mano, hasta que no me la ponía no me dejaba salir. Bueno, era una buena técnica. Cuando no me veía me la volvía a quitar, pero, tssssssss, es un secreto. Durante estos últimos días, en los que las mañanas son frías, me gusta recorrer el trayecto hasta la universidad ignorando por completo la existencia de chaquetas. Me gusta inspirar y espirar, observando como de mi boca sale un vaho que me demuestra que sí, que fuera en la calle empieza a hacer fresco. Pero en el fondo eso ya lo se, lo que pasa es que quiero disfrutar de esas mañanas en las que el frío todavía se comporta; ya llegará el día en el que mis manos pedirán a gritos unos guantes bien calentitos.
Ya ha llegado el tiempo que tanto me gusta. Según he oído y he podido ver en las noticias, hoy ha nevado en buena parte del Pirineo navarro y aragonés. Así pues, el frío ya está aquí. Me gusta el tiempo y el paisaje de otoño, y aún más el de invierno. Me gusta ver que la chimenea de casa arde de nuevo, calentando toda la casa de la forma más tradicional que conozco. Me gusta levantarme y ver una leve neblina exterior; ya hace unos dos días que des de casa casi no veo el pueblo. No es la niebla espesa que pronto nos hará compañía casi cada día, pero ya empieza a señalar los días de invierno. Esta noche, sin embargo, no hay niebla. Mientras me preparaba un te rojo, he estado un rato observando el pueblo desde la ventana de la cocina, y lo he divisado perfectamente. Claro como en las noches de verano. De todas formas, ahora ya hemos llegado al tiempo en el que las palabras que más se repiten en casa son: Ponte una chaqueta. Siempre ha sido así. Pero que le vamos a hacer, sé que no es del todo normal, pero aún me gusta ir sin chaqueta y con las mangas arremangadas. Recuerdo que cuando iba a Primaria, tenía a todos los profesores horrorizados; recuerdo uno en especial, que muchos días antes de salir al patio me esperaba en la puerta de salida con mi chaqueta en la mano, hasta que no me la ponía no me dejaba salir. Bueno, era una buena técnica. Cuando no me veía me la volvía a quitar, pero, tssssssss, es un secreto. Durante estos últimos días, en los que las mañanas son frías, me gusta recorrer el trayecto hasta la universidad ignorando por completo la existencia de chaquetas. Me gusta inspirar y espirar, observando como de mi boca sale un vaho que me demuestra que sí, que fuera en la calle empieza a hacer fresco. Pero en el fondo eso ya lo se, lo que pasa es que quiero disfrutar de esas mañanas en las que el frío todavía se comporta; ya llegará el día en el que mis manos pedirán a gritos unos guantes bien calentitos.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
L'home sense temps / El hombre sin tiempo
És ben senzill. Tinc un amic que mereix el sobrenom de “L’home sense temps”. I no, no és perquè mai creixi o es faci vell, no és res de tot això; per sort o per desgràcia li tocarà acumular anys, com a tothom. El que passa és que no es porta gaire bé amb el senyor Temps de Cal Temps Lliure. Jo diria que no es poden veure. Es toleren, però no poden passar massa hores junts, cosa que requereix un canvi; sempre és bo portar-se bé amb el més golfo de la saga dels Temps. Jo, bé, potser no puc parlar massa sobre el tema, ja que sempre m’estic buscant un nyic o un nyac per emplenar el temps lliure. De tota manera, aquest cop em prenc la llibertat de parlar sobre el temps dels demés. I bé, tornant al tema inicial, cal dir que el meu amic és el típic home que sempre té alguna cosa a fer. Tot i que això de “típic” no sé si ho he dit bé; no és un home convencional, tot s’ha de dir, és com una espècie en extinció o alguna cosa per l’estil. Inverteix la major part del seu temps lliure en treballs força productius, que a sobre li surten bé, per tant, podem dir que el seu esperit de treball compulsiu li aporta una certa dosi de satisfacció personal o professional, com ho vulgueu dir. Personalment, crec que és bo que existeixin persones com ell, fan falta. I que consti que tot això no ho dic per fer la pilota o quedar bé, que a mi aquestes coses no em van. Ho dic perquè això és el que penso. En el fons, després de pensar sobre el que he dit al principi, és a dir, que “Home sense temps” era un bon nom per ell, crec que és bàsic dir que tot i tenir poc temps de lleure, quan en té, el sap aprofitar. Potser és dels que viuen per treballar i no treballen per viure, però amb això tampoc s’hi pot fer res. Ves, hi ha homes que es passen les hores a la barra d’alguns bars mantenint converses estúpides amb les cambreres, i n’hi ha que passen la major part de les hores treballant, i les sobrants amb la família o les amistats. Així doncs, el suposat “Home sense temps”, és un home ocupat, creatiu, amb ganes de fer moltes coses i alguns cops amb poc temps per dur-les a terme. És un home que en molts casos és creador de somnis i il·lusions, d’éssers inanimats que acaben cobrant vida; però davant de tot, és un home ocupat excessivament que viu per i amb una família realment encantadora. --------
Es bien sencillo. Tengo un amigo que merece el apodo de "El hombre sin tiempo". Y no, no es porque nunca crezca o se haga viejo, no es nada de todo eso; por suerte o por desgracia le tocará acumular años, como a todo el mundo. Lo que pasa es que no se lleva muy bien con el señor Tiempo de la familia de los Tiempo Libre. Yo diría que no se pueden ver. Se toleran, pero no pueden pasar demasiadas horas juntos, lo que requiere un cambio; siempre es bueno llevarse bien con el más golfo de la saga de los Tiempo. Yo, bien, quizás no puedo hablar demasiado sobre el tema, ya que siempre me estoy buscando alguna cosa para llenar el tiempo libre. De todas formas, esta vez me tomo la libertad de hablar sobre el tiempo de los demás. Y bien, volviendo al tema inicial, hay que decir que mi amigo es el típico hombre que siempre tiene algo que hacer. Aunque eso de "típico" no sé si lo he dicho bien, no es un hombre convencional, todo hay que decirlo, es como una especie en extinción o algo por el estilo. Invierte la mayor parte de su tiempo libre en trabajos muy productivos, que encima le salen bien, por lo tanto, podemos decir que su espíritu de trabajo compulsivo le aporta una cierta dosis de satisfacción personal o profesional, como lo queráis decir. Personalmente, creo que es bueno que existan personas como él, hacen falta. Y que conste que todo esto no lo digo por hacer la pelota o quedar bien, que a mí estas cosas no me van. Lo digo porque eso es lo que pienso. En el fondo, después de pensar sobre lo que he dicho al principio, es decir, que "Hombre sin tiempo" era un buen nombre para él, creo que es básico decir que a pesar de tener poco tiempo libre, cuando lo tiene, lo sabe aprovechar. Quizás es de los que viven para trabajar y no trabajan para vivir, pero con eso tampoco se puede hacer nada. Hay hombres que se pasan las horas en la barra de algunos bares manteniendo conversaciones estúpidas con las camareras, y los hay que pasan la mayor parte de las horas trabajando, y las sobrantes con la familia o los amigos. Así pues, el supuesto "Hombre sin tiempo", es un hombre ocupado, creativo, con ganas de hacer muchas cosas y algunas veces con poco tiempo para llevarlas a cabo. Es un hombre que en muchos casos es creador de sueños e ilusiones, de seres inanimados que acaban cobrando vida, pero ante todo, es un hombre ocupado excesivamente que vive por y con una familia realmente encantadora.
Es bien sencillo. Tengo un amigo que merece el apodo de "El hombre sin tiempo". Y no, no es porque nunca crezca o se haga viejo, no es nada de todo eso; por suerte o por desgracia le tocará acumular años, como a todo el mundo. Lo que pasa es que no se lleva muy bien con el señor Tiempo de la familia de los Tiempo Libre. Yo diría que no se pueden ver. Se toleran, pero no pueden pasar demasiadas horas juntos, lo que requiere un cambio; siempre es bueno llevarse bien con el más golfo de la saga de los Tiempo. Yo, bien, quizás no puedo hablar demasiado sobre el tema, ya que siempre me estoy buscando alguna cosa para llenar el tiempo libre. De todas formas, esta vez me tomo la libertad de hablar sobre el tiempo de los demás. Y bien, volviendo al tema inicial, hay que decir que mi amigo es el típico hombre que siempre tiene algo que hacer. Aunque eso de "típico" no sé si lo he dicho bien, no es un hombre convencional, todo hay que decirlo, es como una especie en extinción o algo por el estilo. Invierte la mayor parte de su tiempo libre en trabajos muy productivos, que encima le salen bien, por lo tanto, podemos decir que su espíritu de trabajo compulsivo le aporta una cierta dosis de satisfacción personal o profesional, como lo queráis decir. Personalmente, creo que es bueno que existan personas como él, hacen falta. Y que conste que todo esto no lo digo por hacer la pelota o quedar bien, que a mí estas cosas no me van. Lo digo porque eso es lo que pienso. En el fondo, después de pensar sobre lo que he dicho al principio, es decir, que "Hombre sin tiempo" era un buen nombre para él, creo que es básico decir que a pesar de tener poco tiempo libre, cuando lo tiene, lo sabe aprovechar. Quizás es de los que viven para trabajar y no trabajan para vivir, pero con eso tampoco se puede hacer nada. Hay hombres que se pasan las horas en la barra de algunos bares manteniendo conversaciones estúpidas con las camareras, y los hay que pasan la mayor parte de las horas trabajando, y las sobrantes con la familia o los amigos. Así pues, el supuesto "Hombre sin tiempo", es un hombre ocupado, creativo, con ganas de hacer muchas cosas y algunas veces con poco tiempo para llevarlas a cabo. Es un hombre que en muchos casos es creador de sueños e ilusiones, de seres inanimados que acaban cobrando vida, pero ante todo, es un hombre ocupado excesivamente que vive por y con una familia realmente encantadora.
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Un Paradís terrenal / Un Paraíso terrenal
Erill la Vall. Un destí encisador. Un pintoresc poblet immers en una vall rica en art romànic; la Vall de Boí. Hi vam acudir en motiu d’unes jornades d’estudi sobre l’origen i l’evolució dels pobles pirinencs, però, si he de ser sincera, em va resultar extremadament complicat estar-me tancada en una sala amb una cinquantena de cadires. I no ho dic perquè totes les conferències es fessin pesades, sinó perquè fora hi havia un paisatge meravellós que demanava a crits ser fotografiat. Cap a les 14:15 vam anar cap a dinar, i ens vam muntar una autèntica festa. A la taula no hi va faltar el vi; com hi havia de faltar si va ser el que més ens va alegrar el dinar? Després de riure a “carcajada llimpia”, com diem al meu poble, vam batejar el dinar amb el nom de “El menú dels 15€”. Desprès de tant menjar i riure, resultava una mica complicat tornar a les conferències, però s’havia de fer, per això hi havíem anat. Vam estar un grapat d’hores escoltant xerrades d’estudiosos sobre els temes que es tractaven, però, a la mínima que vaig poder, vaig sortir a fotografiar el paisatge. Quina meravella! L’Església de Sta. Eulàlia em va enamorar. Vam decidir anar a donar un tomb pel poble, i
caminant ens vam trobar amb un gos molt simpàtic que no va dubtar ni un moment en venir a jugar amb mi. Sí, a jugar; o això pensava jo, fins que vaig notar la seva mandíbula em pressionava més del compte. Pobret, en el fons ho feia per jugar, tot i que em va deixar els braços ben guapos. Després de fer unes quantes fotografies, vam tornar a les conferències. De tota manera, ja costava estar atent. A més, alguns ponents es van prendre amb certa llibertat el temps establert, per això, en comptes de sortir abans de les vuit de la tarda, vam acabar sortint a les nou de la nit. Com que encara ens durava l’atipament del dinar, vam decidir menjar a la casa rural. Res sofisticat, un àpat tipus pica-pica, acompanyat per unes quantes birres. Sí, ja ho sé, un sopar no gaire nutritiu, però l’economia no estava per gastar-nos 15€ més per sopar un menú sense massa gana. Després de fer petar la xerrada una bona estona, vam decidir anar a dormir. Em vaig quedar fregida amb un tres i no res. Al matí següent em vaig llevar amb la sensació d’haver descansat com mai. Quina meravella llevar-me, obrir els porticons de la finestra, i veure una bonica vista del poble i les muntanyes. Vam començar el dia amb un bon esmorzar, ben nutritiu, que a la muntanya van a l’ample, i jo ho vaig agrair. Aquell dia només tocava conferències durant el matí, a la tarda tocava el que més desitjava: visitar algunes de les esglésies declarades patrimoni de la humanitat. Així doncs, un cop finalitzades les xerrades, vam agafar el bus que ens portaria a Taüll. Allí vam dinar. I quin dinar! Allò si que va ser una festa! La resta del restaurant ens mirava; segur que per enveja. 
Després de dinar, vam anar a visitar l’església de Sant Climent de Taüll. I allí em vaig desfer. Desitjava veure el famós Pantocràtor, que, tot i saber que no era l’original, em va impactar de bona manera. Ja havia vist l’original al MNAC, però veure’n una imitació en el seu lloc original també té el seu encant. En resum, impressionant; ho desitjava amb candeletes. Després, vam agafar el bus per baixar a Boí i visitar Sant Joan de Boí, una església amb molt d’encant, plena de pintures, tampoc originals, però molt boniques i interessants. En finalitzar la visita, vam tornar a agafar el bus, aquest cop per tornar cap a Lleida. Quan tornàvem, no podia evitar mirar el paisatge que deixàvem enrere. Vaig marxar amb ganes de tornar-hi, tot i que no se quan; la pròxima cita amb el Pirineu de Lleida la tinc en una altra zona. En fi, la zona em va encantar i m’ho vaig passar pipa, és cert que la companyia també hi feia, però anar a la muntanya sempre és un plaer.-----------
Erill la Vall. Un destino encantador. Un pintoresco pueblecito inmerso en un valle rico en arte románico; la Vall de Boí. Acudimos allí en motivo de unas jornadas de estudio sobre el origen y la evolución de los pueblos pirenaicos, pero, si he de ser sincera, me resultó extremadamente complicado estarme encerrada en una sala con una cincuentena de sillas. Y no lo digo porque todas las conferencias se hicieran pesadas, sino porque fuera había un paisaje maravilloso que pedía a gritos ser fotografiado. Hacia las 14:15 nos fuimos a comer, y nos montamos una auténtica fiesta. En la mesa no faltó el vino; ¿como había de faltar si fue lo que más nos alegró la comida? Después de reír en "carcajada llimpia", como decimos en mi pueblo, bautizamos la comida con el nombre de "El menú de los 15 €". Después de tanto comer y reír, resultaba un poco complicado volver a las conferencias, pero había que hacerlo, por eso habíamos estábamos allí. Estuvimos un puñado de horas escuchando charlas de estudiosos sobre los temas que se trataban, pero, a la mínima que pude, salí a fotografiar el paisaje. ¡Qué maravilla! La Iglesia de Sta. Eulalia me enamoró. Decidimos ir a dar una vuelta por el pueblo, y caminando nos encontramos con un perro muy simpático que no dudó ni un momento en venir a jugar conmigo. Sí, a jugar, o eso pensaba yo, hasta que noté que su mandíbula me presionaba más de la cuenta. Pobrecito, en el fondo lo hacía para jugar, aunque me dejó los brazos bien guapos. Después de hacer unas cuantas fotografías, volvimos a las conferencias. De todos modos, ya costaba estar atento. Además, algunos ponentes se tomaron con cierta libertad el tiempo establecido, por ello, en vez de salir antes de las ocho de la tarde, acabamos saliendo a las nueve de la noche. Como todavía nos duraba el hartazgo de la comida, decidimos comer en la casa rural. Nada sofisticado, una comida tipo pica-pica, acompañado por unas cuantas birras. Sí, ya lo sé, una cena no muy nutritiva, pero la economía no estaba para gastarnos 15 € más para cenar un menú sin demasiada hambre. Después de charlar un buen rato, decidimos ir a dormir. Me quedé frita con un santiamén. A la mañana siguiente me levanté con la sensación de haber descansado como nunca. Qué maravilla levantarme, abrir las sobre ventanas, y ver una bonita vista del pueblo y las montañas. Empezamos el día con un buen desayuno, bien nutritivo, que en la montaña van a lo grande, y yo lo agradecí. Aquel día sólo tocaba conferencias durante la mañana, por la tarde tocaba lo que más deseaba: visitar algunas de las iglesias declaradas patrimonio de la humanidad. Así pues, una vez finalizadas las charlas, cogimos el bus que nos llevaría a Taüll. Allí comimos. ¡Y qué comida! ¡Aquello si que fue una fiesta! El resto del restaurante nos miraba, seguro que por envidia. Después de comer, fuimos a visitar la iglesia de Sant Climent de Taüll. Y allí me deshice. Deseaba ver el Pantocrátor, que, aun sabiendo que no era el original, me impactó de buena manera. Ya había visto el original en el MNAC, pero ver una imitación en su lugar original también tiene su encanto. En resumen, impresionante; lo deseaba con ansia. Después, cogimos el bus para bajar a Boí y visitar la iglesia de Sant Joan de Boí, una iglesia con mucho encanto, llena de pinturas, tampoco originales, pero muy bonitas e interesantes. Al finalizar la visita, volvimos a coger el bus, esta vez para volver a Lleida. Cuando volvíamos, no podía evitar mirar el paisaje que dejábamos atrás. Me fui con ganas de volver, aunque no se cuando; la próxima cita con el Pirineo de Lleida la tengo en otra zona. En fin, la zona me encantó y me lo pasé pipa, es cierto que la compañía también hacía, pero ir a la montaña siempre es un placer.
Erill la Vall. Un destino encantador. Un pintoresco pueblecito inmerso en un valle rico en arte románico; la Vall de Boí. Acudimos allí en motivo de unas jornadas de estudio sobre el origen y la evolución de los pueblos pirenaicos, pero, si he de ser sincera, me resultó extremadamente complicado estarme encerrada en una sala con una cincuentena de sillas. Y no lo digo porque todas las conferencias se hicieran pesadas, sino porque fuera había un paisaje maravilloso que pedía a gritos ser fotografiado. Hacia las 14:15 nos fuimos a comer, y nos montamos una auténtica fiesta. En la mesa no faltó el vino; ¿como había de faltar si fue lo que más nos alegró la comida? Después de reír en "carcajada llimpia", como decimos en mi pueblo, bautizamos la comida con el nombre de "El menú de los 15 €". Después de tanto comer y reír, resultaba un poco complicado volver a las conferencias, pero había que hacerlo, por eso habíamos estábamos allí. Estuvimos un puñado de horas escuchando charlas de estudiosos sobre los temas que se trataban, pero, a la mínima que pude, salí a fotografiar el paisaje. ¡Qué maravilla! La Iglesia de Sta. Eulalia me enamoró. Decidimos ir a dar una vuelta por el pueblo, y caminando nos encontramos con un perro muy simpático que no dudó ni un momento en venir a jugar conmigo. Sí, a jugar, o eso pensaba yo, hasta que noté que su mandíbula me presionaba más de la cuenta. Pobrecito, en el fondo lo hacía para jugar, aunque me dejó los brazos bien guapos. Después de hacer unas cuantas fotografías, volvimos a las conferencias. De todos modos, ya costaba estar atento. Además, algunos ponentes se tomaron con cierta libertad el tiempo establecido, por ello, en vez de salir antes de las ocho de la tarde, acabamos saliendo a las nueve de la noche. Como todavía nos duraba el hartazgo de la comida, decidimos comer en la casa rural. Nada sofisticado, una comida tipo pica-pica, acompañado por unas cuantas birras. Sí, ya lo sé, una cena no muy nutritiva, pero la economía no estaba para gastarnos 15 € más para cenar un menú sin demasiada hambre. Después de charlar un buen rato, decidimos ir a dormir. Me quedé frita con un santiamén. A la mañana siguiente me levanté con la sensación de haber descansado como nunca. Qué maravilla levantarme, abrir las sobre ventanas, y ver una bonita vista del pueblo y las montañas. Empezamos el día con un buen desayuno, bien nutritivo, que en la montaña van a lo grande, y yo lo agradecí. Aquel día sólo tocaba conferencias durante la mañana, por la tarde tocaba lo que más deseaba: visitar algunas de las iglesias declaradas patrimonio de la humanidad. Así pues, una vez finalizadas las charlas, cogimos el bus que nos llevaría a Taüll. Allí comimos. ¡Y qué comida! ¡Aquello si que fue una fiesta! El resto del restaurante nos miraba, seguro que por envidia. Después de comer, fuimos a visitar la iglesia de Sant Climent de Taüll. Y allí me deshice. Deseaba ver el Pantocrátor, que, aun sabiendo que no era el original, me impactó de buena manera. Ya había visto el original en el MNAC, pero ver una imitación en su lugar original también tiene su encanto. En resumen, impresionante; lo deseaba con ansia. Después, cogimos el bus para bajar a Boí y visitar la iglesia de Sant Joan de Boí, una iglesia con mucho encanto, llena de pinturas, tampoco originales, pero muy bonitas e interesantes. Al finalizar la visita, volvimos a coger el bus, esta vez para volver a Lleida. Cuando volvíamos, no podía evitar mirar el paisaje que dejábamos atrás. Me fui con ganas de volver, aunque no se cuando; la próxima cita con el Pirineo de Lleida la tengo en otra zona. En fin, la zona me encantó y me lo pasé pipa, es cierto que la compañía también hacía, pero ir a la montaña siempre es un placer.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)